El nou búnquer federatiu
L’afer Rubiales ha contribuït a fer obrir els ulls a l’opinió pública respecte al tracte humiliant sofert per les jugadores de la selecció espanyola. Ara bé, també ha fet aflorar les vergonyes d’una estructura federativa ancorada en el passat. Manuel Vázquez Montalbán ja havia denunciat la manca de democràcia d’una institució que fins al 1975 depenia directament del règim.
Les primeres eleccions democràtiques només van servir per ratificar Pablo Porta, únic candidat al càrrec, que havia estat nomenat amb anterioritat pel ministro general del Movimiento, Fernando Herrero Tejedor. El periodista barceloní encunyà l’expressió “búnquer federatiu” per referir-se a aquest organisme. A diferència del que succeïa en el terreny polític, el futbol espanyol no es plantejava cap renovació dels càrrecs vinculats al franquisme (“A por la ruptura futbolística”, Por Favor, 1975).
Fins i tot, quan es va conèixer la participació del president de la RFEF en la repressió contra els estudiants republicans als anys quaranta, els clubs de futbol, amb excepció de la Real Sociedad, li donaren suport. Vázquez Montalbán es mostrà crític amb la posició del FC Barcelona i amb el seu president, Agustí Montal. El Barça del “més que un club” no es podia quedar de braços plegats davant dels fets denunciats i havia de demanar la dimissió del president de la RFEF (“Porta dimite, la democracia no te admite”, Por Favor, 1977). Pablo Porta es mantingué al capdavant de la federació gràcies a la “solidaritat” de la resta de dirigents federatius. Així es feia palesa la dificultat per transformar la burocràcia futbolística d’unes associacions esportives hereves del franquisme (“Las federaciones dieron el portazo”, Por Favor, 1977).
La continuïtat del seleccionador Ladislao Kubala després dels mals resultats obtinguts només es podia atribuir a una política federativa basada en l’amiguisme propi dels temps de la dictadura. L’eliminació del combinat nacional en la fase de grups del mundial de l’Argentina constituïa la darrera esperança per tal que el president presentés la seva dimissió i s’iniciés la “desbunquerització” federativa (“Que jueguen a fútbol ellos”, Por Favor, 1978).
Montalbán no se’n sabia avenir, de la divisió generada a la premsa espanyola davant de l’anunci de la dimissió de Porta a l’assemblea general del futbol espanyol del juliol del 1980 (“Pablo Porta”, El Periódico, 1980). Tanmateix, la manca d’altres opcions en propicià la reelecció el novembre de l’any següent. Davant del conflicte entre la federació i l’AFE, el periodista barceloní comparà l’actitud grollera de Porta envers el representant dels futbolistes en el debat televisiu amb la que mostraven els dirigents franquistes amb els diputats escollits democràticament (“Fútbol y golpes”, La Calle, 1981).
Finalment, el govern socialista del 1982 aprovà un decret que impedia a Pablo Porta tornar-se a presentar. Tanmateix, Manuel Vázquez Montalbán advertia al responsable del CSD, Romà Cuyàs, que calia reformar a fons l’ens responsable del futbol espanyol. Una transformació que requeria la sortida de tots aquells dirigents que havien fet possible la perpetuació d’un president en el càrrec. En cas contrari, en el futur podria aparèixer un “nou Porta” al servei dels seus interessos (“Porta”, El Periódico, 1983).
Quatre dècades després, encara trobem nombrosos paral·lelismes amb la situació actual de la RFEF. La intervenció del govern a través del CSD, la posició dels clubs, el suport de l’assemblea al president, la divisió de la premsa o el menyspreu envers les demandes de les futbolistes, són alguns dels símptomes de la feblesa de la democràcia federativa. El cessament d’alguns càrrecs de confiança només pot ser el començament d’una regeneració que ha d’arribar a l’arrel del problema: una opacitat institucional al servei dels interessos espuris dels dirigents.