El Girona camina amb pas ferm en aquest inici de cam­pi­o­nat i, fins i tot, va poder tas­tar durant només dues nits –massa efímer per al meu gust– el lide­ratge de la taula. Essent pri­mers en la lliga i amb els ulls del món del fut­bol posats en un club petit molt dife­rent del Barça i el Madrid, acos­tu­mats a can­viar-se les dues pri­me­res posi­ci­ons de la taula amb permís de l’Atlético, un con­vi­dat d’excepció en els dar­rers anys amb el Cholo Sime­one, des de Madrid, com era d’espe­rar, tot­hom es pre­gun­tava pels secrets del club a dins i fora del camp. I quan com­pro­va­ven que el City Foot­ball Group n’era el màxim acci­o­nista, rela­ci­o­nar el Girona amb Guar­di­ola –li tenen molta tírria– i els clubs estat era la fórmula més fàcil –al seu cap– per treure mèrit a la gestió que fan del dia a dia Míchel Sánchez, al ves­ti­dor, i Qui­que Cárcel i els seus, als des­pat­xos. Que el City té poder de decisió i que és una branca impor­tant que sosté el club, és una evidència. Que mira de poten­ciar les seves apos­tes espor­ti­ves per fogue­jar els joves juga­dors als clubs que pos­se­eix i fer-los tor­nar al City o bé ven­dre’ls al millor postor, també és evi­dent, i fins i tot com­pren­si­ble en l’ano­me­nat negoci del fut­bol. Ara bé, sin­te­tit­zar el pro­jecte del Girona dels dar­rers anys amb el City no és just. Sense anar més lluny perquè les apos­tes en forma de cessió al club blanc-i-ver­mell han sor­tit mala­ment en la majo­ria de les oca­si­ons. Tam­poc hi ha patro­ci­nis estranys ni injec­ci­ons de capi­tal que hagin aixe­cat alar­mes.