La columna vertebral del Barça està fora de combat. Sense Pedri ni Frenkie de Jong la capacitat de creació ha quedat empobrida i, sense una bona sala de màquines, el joc s’ha tornat força més intermitent i previsible. S’hi ha afegit la baixa de Lewandowski, un altre puntal titular, i tampoc no hi és Raphinha, que sempre fa perill en els xuts i les centrades, tot i que em sembla un jugador prou limitat en l’u contra u. Abans, un titular de la selecció del Brasil era un jugador de grandíssim nivell. Tot va començar a degenerar amb Coutinho quan va arribar al Barça i la feinada que van tenir per treure-se’l de sobre. El nostre exemple de categoria sense ser cap Ronaldo o Ronaldinho era, per exemple, Edmílson, aquell que va denunciar que hi havia hagut ovelles esgarriades. Negres, va dir. El que no pot ser, invocant al Barça de Granada de la primera part, és que un equip mediocre et faci dos gols en mitja hora, el primer, de riure per no plorar, en dinou segons. D’acord que Bryan Zaragoza està en ratxa–que li ho preguntin a la cintura de Koundé–, però tampoc cal fer-lo internacional.

I les seccions? Bé, gràcies. Sobretot l’hoquei sobre patins. Líder aixecant un 3-0 a la pista de l’ara molt potent Voltregà, que fa només 15 dies va plantar cara i de valent al Porto en la final de la copa Continental. Un exemple de convicció i de competitivitat amb una OK Lliga amb play-off en què les ensopegades són reversibles. Potser tot el contrari que en la lliga de futbol.