La frontera de les dues hores en la marató comença a perdre l’etiqueta de fantasia que semblava dur incorporada, més enllà d’aquell repte singular d’Eliud Kipchoge, que va fer el 2019 una marca no homologada (1h59:40) en un recorregut no certificat, amb un ventall de llebres i sense competidors. Kipchoge, bicampió olímpic, era el rei i havia batut dos cops el rècord, però s’acaba de veure destronat per un altre kenià, Kelvin Kiptum, el primer de tombar la barrera de les 2h01. La plusmarca a Chicago (2h00:35) obre una nova era.

Kiptum ha impactat el món de l’atletisme. En la seva tercera marató, i amb 23 anys, s’ha catapultat com a nou referent gràcies a una capacitat sorprenent de canviar de ritme a partir del quilòmetre 30. Capaç de fer millor temps en la segona meitat de la prova que en la primera, Kiptum obre nous horitzons. La seva eclosió desfà la teoria que els grans talents en marató han de ser més veterans. Kipchoge va batre el rècord quan tenia 33 anys i Kiptum, deu anys més jove. Entre els nombrosos al·licients que genera la seva eclosió, hi ha veure com s’ho pren Kipchoge i la lluita entre totes dues estrelles, amb els Jocs de París a tocar.

La plusmarca de Kiptum arriba després que l’etíop Tigst Assefa destrossés l’anterior rècord femení en més de dos minuts (dels 2h14:04 de Brigid Kosgei a 2h11:53). Assefa ho va fer a Berlín, on s’encadenaven vuit plusmarques masculines. Ara reapareix Chicago. La competència entre ciutats pot contribuir a fomentar rècords. I tampoc podem oblidar el calçat, factor de controvèrsia per als més puristes. L’evolució amb la fibra de carboni a les sabatilles forma part del joc. El rècord d’Assefa, amb Adidas; el de Kiptum, amb Nike. Trencar el mur de les dues hores exigirà que coincideixin molts factors, però amb l’animalada de Kiptum, comença una nova era en la marató.