Algú, no em diguin qui, va escriure un dia que amb el beisbol passa una mica com amb el jazz. Com a esport costa d’entrar-hi, ja que el seu ritme de joc, la falta d’arrelament cultural o la pròpia reglamentació són murs tan intimidatoris que, al primer intent d’aproximació, la resposta natural de qui s’hi acosta sol ser tirar-se enrere, amb un argument que, tot i recurrent, no deixa de ser fal·laç, com és aquell que pregona que “això és un avorriment”. A còpia, però, de paciència i insistir, un li va agafant la mida a la cosa i arriba un moment que, com ens els millors discs de Charlie Parker o John Coltrane, el virus se t’inocula a la sang. I ja estàs perdut. Perquè, just a partir d’aquell moment, la vida es comença a mesurar bàsicament de març-abril a octubre, que és el període que abraça la lliga professional (MLB) dels Estats Units, i les hores de son es redueixen exponencialment per assaborir un determinant duel, veure com va aquell o altre pitcher obridor, fins a arribar a la darrera etapa del procés de captació, aquella on adoptes un equip de referència que et porta a descobrir, per posar un exemple gens innocent, que Milwaukee és la teva nova terra promesa, els Chicago Cubs són un rival miserable i l’American City Field, el punt de peregrinació on en algun moment del camí t’has de deixar caure, peti qui peti i, sobretot, costi el que costi.

La d’enguany ha estat, a més, unes de les temporades més transcendentals en la història del beisbol. Després de dècades i dècades resistint-se a una evolució com a esport, la del 2022/23 serà recordada com la campanya on es va introduir una sèrie de canvis no menors –els pitchers ara tenen un temps màxim de 15 segons per fer un llençament sense jugadors a base– que han donat agilitat al joc sense que, per contra, hagi perdut essència. I amb tot plegat arriba l’octubre, el gran mes del beisbol. Després d’una temporada regular de 162 partits que en alguns trams, sobretot l’agost, es fa pesada de pair fins i tot pels més fanàtics d’entre els fanàtics, ens plantem a l’època dels play-off, l’hora del caixa o faixa. A banda de la incertesa i la morbositat de saber qui passarà ronda i s’acabarà plantant a les World Series, els partits en si mateixos adquireixen un altre to. El joc és pura emoció, drama fins i tot, i assoleix una intensitat que molts cops es viu fins al darrer alè amb jugades que poden assolir fins i tot la categoria d’inversemblants. Si no, remenin una mica per YouTube i busquin el tram final del segon assalt de la sèrie entre els Braves i els Phillies amb l’eliminació de Bryce Harper pel mig. No cal ser un entès en la matèria per intuir, només pels comentaris, que allò, d’avorrit i convencional, no en té res. Al contrari.

Per cert, el beisbol és poc amic de les prediccions, ja que la sorpresa és un aliat insubornable de la competició. Però què seria això, i l’esport en general, sense llençar-se a la piscina encara que hi hagi poca aigua. I si toca fer-ho, diríem que d’aquesta sèrie en concret entre Atlanta i Philadelphia en sortirà el campió, amb un lleuger avantatge de sortida per als primers. Ara bé, i per allò que és beisbol, i és l’octubre, si ens hi haguéssim de jugar ni que fos un ral, servidor ho faria pels segons, i després ja ens menjarem el que hagi de ser. Passin i entrin, que acabaran cridant allò de “llarga vida a això”.