Algú, no em diguin qui, va escriure un dia que amb el beis­bol passa una mica com amb el jazz. Com a esport costa d’entrar-hi, ja que el seu ritme de joc, la falta d’arre­la­ment cul­tu­ral o la pròpia regla­men­tació són murs tan inti­mi­da­to­ris que, al pri­mer intent d’apro­xi­mació, la res­posta natu­ral de qui s’hi acosta sol ser tirar-se enrere, amb un argu­ment que, tot i recur­rent, no deixa de ser fal·laç, com és aquell que pre­gona que “això és un avor­ri­ment”. A còpia, però, de paciència i insis­tir, un li va aga­fant la mida a la cosa i arriba un moment que, com ens els millors discs de Char­lie Parker o John Col­trane, el virus se t’ino­cula a la sang. I ja estàs per­dut. Perquè, just a par­tir d’aquell moment, la vida es comença a mesu­rar bàsica­ment de març-abril a octu­bre, que és el període que abraça la lliga pro­fes­si­o­nal (MLB) dels Estats Units, i les hores de son es redu­ei­xen expo­nen­ci­al­ment per assa­bo­rir un deter­mi­nant duel, veure com va aquell o altre pitc­her obri­dor, fins a arri­bar a la dar­rera etapa del procés de cap­tació, aque­lla on adop­tes un equip de referència que et porta a des­co­brir, per posar un exem­ple gens inno­cent, que Milwaukee és la teva nova terra pro­mesa, els Chi­cago Cubs són un rival mise­ra­ble i l’Ame­ri­can City Field, el punt de pere­gri­nació on en algun moment del camí t’has de dei­xar caure, peti qui peti i, sobre­tot, costi el que costi.

La d’enguany ha estat, a més, unes de les tem­po­ra­des més trans­cen­den­tals en la història del beis­bol. Després de dècades i dècades resis­tint-se a una evo­lució com a esport, la del 2022/23 serà recor­dada com la cam­pa­nya on es va intro­duir una sèrie de can­vis no menors –els pitc­hers ara tenen un temps màxim de 15 segons per fer un llençament sense juga­dors a base– que han donat agi­li­tat al joc sense que, per con­tra, hagi per­dut essència. I amb tot ple­gat arriba l’octu­bre, el gran mes del beis­bol. Després d’una tem­po­rada regu­lar de 162 par­tits que en alguns trams, sobre­tot l’agost, es fa pesada de pair fins i tot pels més fanàtics d’entre els fanàtics, ens plan­tem a l’època dels play-off, l’hora del caixa o faixa. A banda de la incer­tesa i la mor­bo­si­tat de saber qui pas­sarà ronda i s’aca­barà plan­tant a les World Series, els par­tits en si matei­xos adqui­rei­xen un altre to. El joc és pura emoció, drama fins i tot, i asso­leix una inten­si­tat que molts cops es viu fins al dar­rer alè amb juga­des que poden asso­lir fins i tot la cate­go­ria d’inver­sem­blants. Si no, reme­nin una mica per You­Tube i bus­quin el tram final del segon assalt de la sèrie entre els Bra­ves i els Phi­llies amb l’eli­mi­nació de Bryce Har­per pel mig. No cal ser un entès en la matèria per intuir, només pels comen­ta­ris, que allò, d’avor­rit i con­ven­ci­o­nal, no en té res. Al con­trari.

Per cert, el beis­bol és poc amic de les pre­dic­ci­ons, ja que la sor­presa és un aliat insu­bor­na­ble de la com­pe­tició. Però què seria això, i l’esport en gene­ral, sense llençar-se a la pis­cina encara que hi hagi poca aigua. I si toca fer-ho, diríem que d’aquesta sèrie en con­cret entre Atlanta i Phi­la­delp­hia en sor­tirà el campió, amb un lleu­ger avan­tatge de sor­tida per als pri­mers. Ara bé, i per allò que és beis­bol, i és l’octu­bre, si ens hi haguéssim de jugar ni que fos un ral, ser­vi­dor ho faria pels segons, i després ja ens men­ja­rem el que hagi de ser. Pas­sin i entrin, que aca­ba­ran cri­dant allò de “llarga vida a això”.