Motors que rategen
M’agradaria escriure tot el contrari, però no puc. I d’això ja en fa molt temps. Les dues grans disciplines de la competició amb volant i quatre rodes, la F-1 i els ral·lis, transiten per una decadència que, passada pel colador del desinterès dels aficionats, no fa presagiar res de bo. Sent malpensat, hi deu haver un munt de sectors –començant pels negacionistes del progrés de la humanitat– que serien feliços si no se’n fessin més. Anant per feina, la F-1 ja té campió. Max Verstappen ha encadenat el tercer títol a sis grans premis del final, cosa que, tenint en compte la quantitat de punts que se sumen ara (fins a 34 en els GP amb cursa esprint), és una barbaritat. Ha estat campió a Qatar però se sabia que ho seria des de l’estiu. Són 14 victòries de 17 grans premis, 14 victòries per diferències aclaparadores (més de 13 segons d’avantatge mitjà i un màxim de 33,7 respecte al segon, habitualment el seu company Sergi Pérez). A qui li interessa això, a banda dels seus seguidors?
No és un fenomen d’avui. El segle XXI és el dels monòlegs, tant des del punt de vista tècnic com humà. El de Schumacher (2000-2004), el de Hamilton (2008, 2014-15 i 2017-2020) el de Vettel (2010-2013) i ara el de Verstappen (2021-2023), cap dels quals es pot deslligar de la supremacia de Ferrari, Mercedes i Red Bull, que només el combatiu Fernando Alonso –competir com ho fa als 42 anys té un mèrit enorme– ha pogut trencar. La FIA és la mateixa, però, vist amb perspectiva, ni el canvi de promotor ha actuat com a revulsiu de la pèrdua d’interès. Liberty, com a estendard de la imaginació i capacitat dels nord-americans de generar espectacle, havia de fer oblidar ràpidament els últims anys d’Ecclestone, però no se’n surt, a menys que consideri que l’espectacle és a tot arreu menys a la pista. Perquè un campionat sigui competit hi ha d’haver igualtat i oportunitats. Igualtat de recursos tècnics i humans per posar a la pista monoplaces i pilots competitius. I igualtat d’oportunitats perquè no només els equips rics tinguin accés al talent. I no serà perquè Liberty desconegui com es fa. Als Estats Units els grans esports d’equip tenen mecanismes de reequilibri com límits pressupostaris (amb multes si se sobrepassen), redistribució dels ingressos, salaris regulats i un draft en què els equips més mal classificats tenen prioritat per triar els esportistes joves amb més projecció. Pel que fa a la part tècnica, si després de dècades d’extremar les prestacions, la velocitat de pas pels revolts, les frenades i l’aerodinàmica no se n’han sortit, per què no es plantegen un sol tipus de pneumàtic obligatori, igual per a tothom, menys adherent, sense canvis a mitja cursa –ai, l’espectacle!–, frens d’acer que no siguin inesgotables i menys alerons que enganxen el cotxe a l’asfalt? Tornaríem a veure finals de cursa imprevisibles, avançaments, frens roents i gomes a les últimes. En resum, pilots barallant-se amb el volant i demostrant, no només qui és el millor i el més valent, sinó qui sap gestionar més bé el conjunt de la cursa. Vist com està la F-1 ara, per intentar-ho no s’hi perd res.
Queden els ral·lis. Encara no hi ha campió, tot i que Kalle Rovanperä ho té tot de cara per revalidar el títol. Però tampoc hi ha motius per a l’optimisme. La sofisticació i els costos han anat massa lluny, el mundial només té tres constructors –el mínim– i així no es va enlloc. Les curses es despersonalitzen i estan tallades totes pel mateix patró. A diferència de la F-1, no hi ha diners, els drets d’imatge valen poc i hi ha tant pocs volants oficials que el talent no aflora. I les cunetes, lluny d’omplir-se, comencen a notar la falta de relleu generacional.