Com que no en tenim prou amb els trasbalsos que ens ofereix la vida, ens agrada enfonsar-nos en la tragèdia diària. Per exemple, idolatrar un equip de futbol és abraçar els nervis fins a l’eternitat. Un cas d’estudi és les maneres imaginatives de foragitar l’angoixa quan hom no pot veure un partit. En el meu cas, la joia d’un casament va ajudar que només em recordés del Girona a una hora de l’inici. Llavors, vaig esbossar l’art de dissimular els nervis, l’art d’estar present però sense ser-hi, l’art de tenir el cap en un altre lloc o l’art de somriure d’una manera ximple fent el ridícul.

Si viure un partit és una saquejada d’excitament emocional, no fer-ho és estimar l’angoixa vital, perquè el cap s’imagina els mil desastres que deuen passar a l’estadi. De lluny estant, ets esclau del mòbil, actualitzant el resultat impulsivament. La vida celebra l’amor al teu voltant sense compartir la teva pertorbació. Et vols fondre, transportar-te a casa i empassar-te un partit soporífer. D’altres, adoren tant uns colors que el cor els exigeix no mirar els partits per prescripció mèdica i fer dissabte o anar a l’habitació del costat a llegir.

No soc expert en l’art de dissimular els nervis, però de casament, entre copes de Verdejo, bastonets cruixents enrotllats amb pernil, el bufet de formatges i grata companyia, em va semblar una manera brillant d’expulsar la tensió mentre el Girona guanyava per la mínima i dormia en posicions de privilegi.