Hi ha imat­ges que van direc­tes a la memòria selec­tiva. Per als que, com jo, tenim la sen­sació que al disc dur del cer­vell hi acu­mu­lem massa infor­mació supèrflua, se’ns activa la dopa­mina quan algun res­sort ens con­du­eix a un record pla­ent. En la prèvia del Celta-Barça, una peri­o­dista de l’ope­ra­dor que trans­me­tia el par­tit va entre­vis­tar algú que tenia una cara que m’era cone­guda. Era molt més ufa­nosa que la que tenia guar­dada a la memòria, però de seguida em vaig ado­nar que, inequívoca­ment, era la de Mido, el fut­bo­lista egipci que va mera­ve­llar fa més de vint anys, i que havia jugat mitja tem­po­rada en l’equip de Vigo.

És fàcil admi­rar fut­bolísti­ca­ment pro­fes­si­o­nals impe­ca­bles com Messi o Cris­ti­ano Ronaldo, per la seva geni­a­li­tat però perquè són capaços de cen­trar-se a acon­se­guir el màxim del seu ren­di­ment durant molts anys. Però sé que no soc l’únic que es deixa robar el cor també pels genis maleïts. Per aquells fut­bo­lis­tes efímers que al cap dels anys et dei­xen la sen­sació que mai van arri­bar a ser el que podrien haver estat per les seves qua­li­tats fut­bolísti­ques. Mido em va obrir aquesta capseta de records (on n’hi ha uns quants més).

Ahmed Hos­sam Hus­sein Abdel­ha­mid, Mido, va ser un talent precoç. Als 16 anys va debu­tar en el Zama­lek, l’equip de referència a Egipte, i l’any següent el va cap­tar el Genk belga. Només hi va estar un any i els seus gols, però sobre­tot la manera de fer-los, el van dur a l’Ajax. De seguida va fer gols i va aju­dar l’equip holandès a gua­nyar la lliga, la copa i la super­copa la tem­po­rada 2001/02. Però el pri­mer que havia fet després de sig­nar per l’Ajax va ser com­prar-se un Fer­rari. Tot va anar molt de pressa en l’inici de la car­rera de Mido. Gole­java amb faci­li­tat. Infal·lible en les rema­ta­des de cap, ele­gant i impla­ca­ble amb l’esquerra, tan fi com con­tun­dent. Sem­pre emmi­ra­llant-se en Thi­erry Henry, lla­vors figura de l’Arse­nal. “No tinc cap dubte que no hi ha hagut mai un juga­dor com ell”, va arri­bar a dir Mido. Els seus gols el van situar de seguida com una de les grans pro­me­ses en el fut­bol euro­peu, i això que en aquell Ajax també hi havia Ibra­hi­mo­vic i Van der Vaart. I, és clar, en tota una cele­bri­tat a Egipte, a l’altura del que havia sig­ni­fi­cat l’actor Omar Sha­rif. El pro­blema és que Mido anava pel fut­bol i la vida a velo­ci­tat de Fer­rari però sense volant. Un dia que va ser titu­lar però que va ser subs­tituït per Ibra­hi­mo­vic a 20 minuts del final va aca­bar amb un inci­dent greu al ves­ti­dor. Hi va haver una dis­cussió que va aca­bar amb Mido llançant unes tiso­res a Ibra­hi­mo­vic que per molt poc no el van ferir. Arri­bats a aquest punt, Mido ja tenia molt mala relació amb el tècnic, Ronald Koe­man, i la segona tem­po­rada en l’Ajax la va aca­bar en el Celta com a cedit.

En el seu debut no va tar­dar ni 20 minuts a mar­car. No era un Celta qual­se­vol. Aque­lla tem­po­rada va ser històrica: es va clas­si­fi­car per a la Cham­pi­ons Lea­gue, amb un gol deci­siu de l’egipci. Els ulls del fut­bol euro­peu el van con­ti­nuar mirant amb atenció però ja amb la pre­venció de saber que tenia un caràcter difícil. El Celta no va voler pagar els 10 mili­ons d’euros que li dema­nava l’Ajax per tras­pas­sar-lo, però l’Olym­pi­que de Mar­se­lla en va pagar 12. Allà va com­pe­tir amb Drogba i també amb les lesi­ons. L’any següent va jugar en el Roma. Mai s’hi va aco­mo­dar. Va tro­bar més esta­bi­li­tat en el Tot­ten­ham. Però fins que es va reti­rar, als 30 anys, va pele­gri­nar d’un club a un altre sense aca­bar de ser mai el juga­dor que pro­me­tia ser i anant de polèmica en polèmica, com la que el va apar­tar sis mesos de la selecció d’Egipte, on era ado­rat, per menys­prear el selec­ci­o­na­dor. Però què volen que els digui, cadascú té debi­li­tat pels juga­dors que vol, mal­grat que el faraó es va aca­bar men­jant el fut­bo­lista. A mi mai se m’esbor­ra­ran la seva classe, la seva faci­li­tat per jugar a fut­bol i la seva natu­ra­li­tat per fer gols.

Per als que poden pen­sar que això són dèries d’un vell afi­ci­o­nat, avui dia ho tenen fàcil: bus­quin-lo a You­Tube. Un bon pas­sa­temps en aquesta jor­nada sense lliga. Hi és pràcti­ca­ment tot, perquè la resta de la seva car­rera va ser dei­xar-nos amb les ganes de més.