El crèdit s’acaba, Xavi Hernández
És com si Xavi Hernández no tingués al mig del camp cap jugador capaç d’executar les ordres de la banqueta o de retenir les indicacions dels entrenaments; o, qüestió més simple, fossin tots, o la majoria, curts de gambals o, si més no, de vista, perquè és desesperant veure com hi ha un extrem amb un corredor ample com una pista d’aterratge (es veu així, des de la tribuna o des de l’altra banda de la pantalla) mentre la pilota bota i rebota enmig d’un eixam de cames a la frontal o a l’altre cantó de l’àrea sense que ningú amb dos dits de front no alci els ulls per llançar-hi la jugada.
Generar espais i bascular, no està escrit enlloc que consisteixi exclusivament a fer anar com un rusc tres o quatre o cinc jugadors passant-se la pilota fins a fer-la escórrer dins de la porteria, semblantment al joc d’intercanviar-se, sense tocar-la amb les mans i corrent fins a la meta, una poma transportada inestablement a la punta d’una cullera aferrada a la dentadura.
Ja s’entén que qualsevol cop o sotragada pot fer perdre la partida.
En futbol, això vol dir que l’equip contrari contraataca i que la línia defensiva, si bada o no es replega més de pressa que un badall o que un crit de sorpresa, ha begut oli, qui purga és el porter i qui se n’aprofita són els seguidors dels clubs de futbol plens de masses musculoses a les defenses i d’atletes fibrats més veloços que una fuetada entremig (l’essència, ves, del futbol que es diu modern), perquè esperant quatre gambades mal comptades en fan prou per endur-se la victòria.
O bé l’anomenat ADN Barça ha patit una mutació cromosòmica, o bé l’anàlisi del joc dels contrincants no passa de la fase teòrica.
Si es revisen els partits i se sap que, contra el Barça, tothom s’hi veu amb cor, perquè ni tan sols aquest piloteig en eixam no es duu (avorridament) una vegada i una altra a l’interior de l’àrea sinó a la frontal i a les seves bandes (a dins, com a mínim, de tant en tant, una puntada mal donada podria, en cara que no fos sinó una de cada deu, tombar la balança del VAR cap al cantó de la pena màxima –que ja és conformar-se amb un joc ben miserable–), com és que no s’assenyala amb un cercle groc nítidament visible l’extrem lliure de marcatge que alça el braç desesperadament reclamant un passi llarg, una filtrada enlaire espectacular, esperançant, de pilota?
Filtrar sempre a l’espai curt, i encara més, tocar i tocar la pilota, és com jugar a la ruleta russa invertida: cinc bales que mataran el passi per un tret buit que deixi –si no hi ha fora de joc– el davanter entre l’esbroncada de la desesperació i l’esbufec general que ja era hora.
Jugar així, no està pas malament i, quan surt una jugada ben trenada, fa caure la bava i salivar com una gota de llimona amanint el desig de la propera. Però no solament aconseguir-ho exigeix peus de prestidigitació i un primer toc elèctric, sinó que basar tota l’estratègia en un teva-meva enferritjat que, a més, s’encalla, porta el seguidor del Barça als anys anteriors al primer partit en què Xavi va seure, fa dues temporades, a la banqueta.
Quan va signar, el vertigen d’haver de capgirar la inèrcia nefasta no podia sinó provocar l’empatia dels accionistes majoritaris de l’essència del club, però la confiança pel record del joc que desplegava quan era l’executor de les ordres de l’entrenador exigia, com a hipoteca, el retorn del crèdit en forma d’un espectacle vistós, emocionant i, per poc que pugui ser, carregat de títols, i no anem pas bé si el braç alçat en un joc tan monòton i previsible no fa pensar sinó en el canell on posar el dit per demanar l’hora.