Espero que la lectura d’aquesta carta et faci retornar al país de la teva infantesa on romanen els records que et vinculen al FCB per a l’eternitat. Primer de tot, permet-me felicitar-te pel teu nou llibre. Tan sols els més grans podeu publicar obres inèdites dues dècades després d’haver-nos deixat. En les actuals circumstàncies, la lletra d’una de les cançons del teu amic Joan Manuel Serrat, amb qui comparties el mite del Barça de les Cinc Copes, resulta força escaient: “Avui només tinc vint anys i no tinc l’ànima morta.” Sí, ahir commemoràvem l’aniversari del teu traspàs en plena prèvia d’un dels teus partits preferits, el que enfrontava dos dels equips portaveus de les teves pàtries, el FC Barcelona i el RCD La Corunya.

De llavors ençà ha plogut molt (encara que darrerament no gaire) en el club blaugrana. T’informo. Estaves celebrant l’inici d’una nova era institucional amb les eleccions de 2003, però ni tu ni ningú no podia pensar que entraríem en una dimensió esportiva desconeguda fins aleshores. La dècada prodigiosa que vas pronosticar amb el fixatge de Cruyff, es va fer realitat gràcies a Leo Messi, un jugador capaç d’oferir aquells instants màgics que et van aficionar al futbol, i al teu apreciat Josep Guardiola, que com Johan va saber fer de la pràctica futbolística una filosofia. Tal com ja intuïa Pepe Carvalho, les velles glòries barcelonistes que descansen en el cementiri de les Corts hauran reviscut amb el brogit del Camp Nou cada vegada que aquest menut jugador argentí encertava un dels seus prodigiosos gols. Tu, més allunyat d’aquest indret, tal vegada no has pogut participar en la seva experiència. Però segur que el ressò de les seves gestes ha arribat a les platges barcelonines on les ones del mar hauran portat les teves cendres.

El destí ha fet que enguany ens haguem traslladat a l’Estadi de Montjuïc, camp on també va jugar provisionalment l’equip que representava la contradicció de primer pla –en terminologia maoista– i al qual dedicàveu les cançons de postguerra al Raval. La necessitat de generar ingressos per a mantenir una posició preferencial en la nova religió neoliberal i globalitzada en què s’ha convertit el futbol –tal com ens vas advertir– ens ha portat a la remodelació del Camp Nou per una empresa turca. Els seients a l’escalf dels quals vas contemplar tantes vegades el teu equip ja no existeixen i ara només roman la fredor del formigó. A més, la teva vella aspiració de rebatejar l’estadi amb el nom del fundador no només ni s’ha plantejat, sinó que s’ha deixat en mans d’un patrocinador, Spotify. Espero que almenys en les seves llistes de reproducció hi trobis les teves cançons de sempre. La pandèmia i una mala gestió han enfonsat l’economia del club i la gran majoria dels seus actius, no sols la samarreta, han estat malvenuts a multinacionals i fons d’inversió de qui sap on. De moment, el president assegura que la propietat continuarà en mans dels socis, així que pots estar tranquil. No convertir-nos en societat anònima era una de les teves línies vermelles que no es podien traspassar si volíem continuar sent “més que un club”.

No puc acomiadar-me sense parlar-te del que més t’importava: els resultats del teu equip. Ara ja deus tenir resposta a la pregunta que més t’angoixava: “A l’altra vida arriben els resultats futbolístics?” Després de passar per un període de sequera de títols, com els que tu ja vas viure, la passada temporada vam guanyar la lliga. Tanmateix, a la Champions fa dos anys que tornem a aquells anys de derrotes incomprensibles que ens abocaven a una depressió futbolística metafísica i que crèiem haver superat. No obstant això, les dificultats econòmiques s’han convertit en oportunitats esportives i han obligat el club, com tanta il·lusió et feia, a apostar per un grup de joves jugadors del planter que segurament d’aquí a pocs anys tornaran a oferir-nos les majors alegries. En un dels teus darrers articles, publicat a l’Avui, vas fer un elogi de l’esperança com a virtut laica per al barcelonisme. Qui ens havia de dir que vint anys més tard encara ens seria tan necessària!

PD: D’aquí a deu dies es jugarà un altre clàssic. Trobarem a faltar de nou el teu duel literari amb el Javier Marías a la prèvia. Hi sigueu o no hi sigueu, segur que podreu comentar el partit, i a veure si estant amb tu aconsegueixes que el Marc, el teu net, s’aficioni al futbol.