Benvolgut Cristhian, aquesta ja és la tercera carta que t’escric des d’aquí. Suposo que no et fa res, tampoc sé si la llegiràs, però volia enviar-te-la. Vaig escoltar atentament les teves declaracions d’aquesta setmana. Entenc que les vas fer per tranquil·litzar la parròquia després d’una oferta d’Aràbia i d’uns detalls del contracte que dius que cal arranjar. Recordo la prèvia contra el Las Palmas, en la qual una piulada teva va aixecar la llebre de si aquell seria o no seria el teu darrer partit. Et mirava tothom atent, cada gest, cada moviment. Escèptics vam tornar cap a casa esperant que els saudites tanquessin el mercat. I no vas marxar, perquè, com bé dius, si tu volguessis, ja sèries fora. T’han vingut a buscar i t’has quedat sempre, has renunciat a diners, a categories i has aguantat les hòsties del descens i de les dues promocions fallides. Ets aquí perquè vols i perquè saps que enlloc hi estaràs millor. Res em faria més feliç que siguis tu qui decideixi dir que ja n’hi ha prou, i sobretot, que pengis les botes a Montilivi, que una de les graderies dels gols de l’estadi porti el teu nom, i que una estàtua en decori l’esplanada. Mereixes decidir-ho. Demà quan surtis de titular, demostra que no ets només nostàlgia, que ets present i que això de fer gols és una rutina que deixaràs quan vulguis i on vulguis. Desitjo, Cristhian, que el teu darrer partit sigui a Girona i espero ser a la grada per poder dir que jo et vaig veure jugar i et vaig poder acomiadar com et mereixies. Atentament.