El líder natural que estimes i odies a parts iguals
Sabent de certa tendència a una demagògia generalista, podríem fer una cronologia dels impulsos i anhels del mascle alfa mitjà: als vint, el sexe; als trenta, el diner, i als quaranta, el poder. Evidentment el salt d’una etapa a una alta no converteix els vicis en paradoxals sinó en complementaris i acumulatius, fent dels quaranta l’etapa on el mascle alfa fuma un puro a l’habitació de luxe mentre contempla desfogat el cos de lloguer ajagut al seu costat. Això és el madridisme sociològic que tan bé defineix el Laporta necessitat de la pervivència d’aquest sistema podrit per sobreviure a les seves pròpies misèries. Tot plegat és molt de Valle-Inclán i de la convergència de la menjadora amb Macià Alavedra i el Tres pics i repicó: qui et vol mal és qui et salva dels teus propis mals.
Dit això, el joc dialèctic de Laporta per aconseguir centrar el focus mediàtic en l’enemic comú no treu que posa a sobre la taula la realitat del club estat més antic del món: qui té el poder al seu servei perquè és el poder en si mateix. Despotisme il·lustrat en deien quan els reis abraçaven Voltaire amb un braç i amb l’altre buidaven les butxaques del poble, Florentino Pérez li podem dir ara quan el cinisme del tirà educat controla amb suficiència els periodistes modestament rics que han venut l’ànima al diable i la ploma al senyor feudal. Això és el madridisme sociològic que posa i treu amb la impunitat de qui no necessita fugir als Emirats per amagar les seves merdes: s’han quedat parats als quaranta anys tenint el sexe, diner i poder incrustats a la llotja legislativa, executiva i judicial del Bernabéu. Per això, quan han vist perillar l’hegemonia no han dubtat a acusar els altres dels pecats que ells coneixen a la perfecció. Som catalans però no imbècils, nosaltres ni un paper a terra perquè en Gandhi ho va aconseguir passejant mig en boles per les ambaixades del primer món, però ells, si s’ha de picar piquen: Guardia de asalto, que ladra pero muerde.
De totes maneres, l’execrabilitat estructural del Madrid no ens ha de fer caure en el maniqueisme reduccionista d’un Laporta especialista a portar els seus discursos a la unitat del poble gal per la lluita romana. Arribats on estem ens mereixem més que una arenga èpica i quatre llàgrimes de primer de nuñisme per tal d’acceptar l’exercici de pertinença de qui accepta una unitat inapel·lable. “Al soci no se’l pot enganyar” hauria de ser substituït per “al soci no se’l pot tractar com un idiota hipersensible que no es pregunta què carai deu passar perquè Bartomeu i Rosell demanin estimar-se després d’anys d’odis destructius pel propi club”.
Així doncs, el bon govern del president passional hauria de despullar l’infame madridisme sociològic amb l’arma de la transparència quan es parla de la pròpia gestió, perquè llavors, l’assenyalar els botxins de sempre es realitza amb l’antagonisme de qui no s’acull al populisme carismàtic per sostenir el dia a dia. Siguem sincers, han passat dos anys i mig de l’arribada de Laporta i econòmicament el club no està millor a pesar d’haver sostingut esportivament l’equip amb les palanques que posen en dubte la seva propietat real. En definitiva, quina és la contradicció neuròtica de tot aquest galimaties? Doncs que amb tots els contraarguments i decisions dubtoses de Laporta i la seva família gestora, aconsegueix incrustar a l’imaginari col·lectiu que ell era, és i serà el millor president en la guerra de trinxeres: la gran virtut del líder natural que estimes i odies a parts iguals.