Cent partits, cent emocions

Des que Míchel és al cap­da­vant del Girona, el con­junt blanc-i-ver­mell no ha parat de viure inten­sa­ment. M’explico. L’entrada del tècnic de Valle­cas no va ser fàcil: “Una peri­o­dista m’ha ense­nyat una foto­gra­fia de fa dues tem­po­ra­des, quan l’equip estava en des­cens.” Així ho rela­tava ahir Míchel a la sala de premsa. Des que els giro­nins van tocar fons, el madri­leny ha estat capaç de gua­nyar-se tota una enti­tat –afició, juga­dors i direc­tiva– gràcies a una con­fiança cega en els seus ide­als, i girar la truita. Sí, aquells matei­xos ide­als que li han permès con­tes­tar i enra­o­nar en català en qual­se­vol àmbit i, fins i tot, per­me­tre’s el gran luxe de tenir un càntic nos­trat, “Míchel català, Míchel català”. El que em sem­bla més impac­tant, de tot el que està vivint el Girona, és la manera com l’equip és capaç de gua­nyar-se el res­pecte amb el seu joc. Aquest equip no espe­cula. El madri­leny ha après a viure de cara, a ser pro­per amb els seus i a cons­truir un relat gua­nya­dor. Està sabent tro­bar el què (els resul­tats) gràcies al com (la tàctica). Encara que no es vul­gui treure la capa d’humi­li­tat, aquest con­junt té una cosa sagrada avui en dia, un gran líder al cap­da­vant de la direcció tècnica. La huma­ni­tat que sap des­pren­dre Míchel al seu vol­tant ha pogut por­tar l’equip a coli­de­rar la lliga amb el Madrid. Qui ho diria. Si t’atu­res un moment a pen­sar-hi, estem en les millors mans pos­si­bles, sabent que, es gua­nyi o es perdi, ho viu­rem tot amb inten­si­tat. És així, amics. Espe­rem que en siguin cent més, Míchel.