Cent partits, cent emocions
Des que Míchel és al capdavant del Girona, el conjunt blanc-i-vermell no ha parat de viure intensament. M’explico. L’entrada del tècnic de Vallecas no va ser fàcil: “Una periodista m’ha ensenyat una fotografia de fa dues temporades, quan l’equip estava en descens.” Així ho relatava ahir Míchel a la sala de premsa. Des que els gironins van tocar fons, el madrileny ha estat capaç de guanyar-se tota una entitat –afició, jugadors i directiva– gràcies a una confiança cega en els seus ideals, i girar la truita. Sí, aquells mateixos ideals que li han permès contestar i enraonar en català en qualsevol àmbit i, fins i tot, permetre’s el gran luxe de tenir un càntic nostrat, “Míchel català, Míchel català”. El que em sembla més impactant, de tot el que està vivint el Girona, és la manera com l’equip és capaç de guanyar-se el respecte amb el seu joc. Aquest equip no especula. El madrileny ha après a viure de cara, a ser proper amb els seus i a construir un relat guanyador. Està sabent trobar el què (els resultats) gràcies al com (la tàctica). Encara que no es vulgui treure la capa d’humilitat, aquest conjunt té una cosa sagrada avui en dia, un gran líder al capdavant de la direcció tècnica. La humanitat que sap desprendre Míchel al seu voltant ha pogut portar l’equip a coliderar la lliga amb el Madrid. Qui ho diria. Si t’atures un moment a pensar-hi, estem en les millors mans possibles, sabent que, es guanyi o es perdi, ho viurem tot amb intensitat. És així, amics. Esperem que en siguin cent més, Míchel.