Sempre s’ha considerat un error històric de gran abast del Barça la decisió que va prendre Francesc Miró-Sans, mal aconsellat, de rebutjar la invitació del diari francès L’Équipe per participar en la copa d’Europa, que a la llarga esdevindria l’actual Champions League. És ben conegut que el club blaugrana es va decantar per la copa de Fires, que teòricament semblava una competició de caràcter més oficial, ja que hi havia la FIFA al darrere i també la poderosa federació anglesa. El Real Madrid de Santiago Bernabéu, que havia pispat Di Stéfano al Barça de males maneres, va tirar pel camí bo i el resultat va ser la victòria en les cinc primeres edicions de la copa d’Europa (1955-60) mentre el Barça lluitava en la copa de Fires (tres títols), un torneig que més endavant ni tan sols la UEFA consideraria oficial.

Però Florentino Pérez, l’ésser superior, ha comès en aquests darrers anys un error tant o més històric que el del Barça el 1955. Parlem, és clar, de com s’ha deixat robar la cartera, sense que ningú l’hagi advertit, en el futbol femení pel seu gran rival. Quan encara no se sap ben bé quin és el projecte blanc el Barça ja ha sumat dues Champions, aquestes sí de la UEFA, i ha jugat quatre finals. Certament el Lió (vuit títols) és la gran referència internacional, però que no es deixin enganyar a la capital espanyola. Precisament quan Espanya, més enllà de l’escàndol internacional dels seus dirigents, ha estat campiona del món resulta que les dues millors jugadores del planeta, Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí, vesteixen la samarreta del Barça i que aquests triomfs han convertit la secció en un equip rendible econòmicament. Quan es parlava a Europa de futbol als anys cinquanta tot devia ser Di Stéfano i el Real Madrid. Bé, quan es parla ara de les dones, tot és Barça, les seves jugadores, els monumentals rècords al Camp Nou i, no ho oblidem, el gest de Mapi León i Patri Guijarro, la millor central i la millor mig centre d’Europa, que van renunciar al mundial per principis. Un punt més.

Per arribar on és, el Barça fa dècades que treballa, amb més o menys encert, per situar el seu equip al capdavant del continent. Això no és flor d’un dia. Hi han participat diferents juntes. El Real Madrid es va plantar a la 1a divisió espanyola comprant els drets –ells en diuen una fusió– del Club Deportivo Tacón el 2020. Va ser llavors quan el Marca va dir que el futbol femení entrava finalment en una “nova dimensió”. Des de llavors l’única “dimensió” que hem vist és un domini tan escandalós del Barça a les competicions espanyoles que fins i tot aquestes estan en crisi per la manca de competitivitat davant la superioritat catalana. Imagineu-vos per un moment com es veuria el futbol femení a Espanya si l’esforç, el talent i els títols del Barça portessin el nom del Real Madrid.

En el futur, quan les dones hagin assolit l’estatus dels homes, tot seran plors a Madrid quan mirin el palmarès del Barça i el del club blanc, com va passar molts anys a Catalunya quan els culers comparaven les copes d’aquí amb les d’allà. De moment els títols del Madrid són zero, ni una lliga ni una copa ni una supercopa. Han jugat ja onze vegades contra el Barça i el balanç ja sabeu quin és... 11-0. L’heu encertat.