Una sola pilota
Què triarien davant d’aquest dilema? Voldrien tenir a les seves files una jugadora extremadament talentosa, capaç de decidir ella sola el partit però que, pel fet d’acaparar tot el joc, també el pot portar a la picota si no té el dia? O són d’aquells que aposten pel joc col·lectiu, sense estridències individualistes però limitat en aquelles fogonades de cops de gràcia que canvien la dinàmica del joc? La resposta no acaba sent ni blanc ni negre. L’equip ideal seria la combinació de les dues coses. El mode zen al qual tothom vol aspirar. Aquesta reflexió ve a compte de l’evolució de Kelsey Mitchell, jugadora de l’Spar Girona en la Lliga Femenina de bàsquet. És elèctrica i intensa, no només atacant, sinó també a l’hora d’arremangar-se en la defensa. I amb una gran voracitat anotadora, que la porta a tenir molta estona la pilota a les mans. D’aquelles jugadores que se senten amb la responsabilitat d’estirar el carro, de vegades obsessivament. Diumenge passat, a Fontajau, va donar una classe magistral de lideratge i intensitat. Divuit punts i jugades que feien aixecar el públic de la cadira. Per xalar i totalment desequilibrant en el moments que el partit estava més travat. Una autèntica killer. Però s’està generant massa dependència al voltant del seu joc? Mitchell, amb només tres partits, ja és la jugadora de l’Uni que més llança a cistella. Acapara, de mitjana, quasi un 30% del total de tirs que fa el seu equip. En els moments resolutius és un revulsiu. Sense pal·liatius. Però, en la mateixa mesura, en aquells moments que no veu cistella malgrat que llanci tot el que li passa per les mans, l’equip perd la concentració i la connexió amb el partit. Contra segons quin rival, aquestes intermitències són superables. Amb equips top, no. I l’ambició de l’equip gironí és –i ha de ser– competir de tu a tu amb els millors. Per això cal tenir l’habilitat d’aprofitar l’embranzida de Mitchell sense que això tregui protagonisme a altres jugadores, també de molt nivell i que indefectiblement han de tenir un pes important. Parlem de Bertsch, Margarity, Tolo... I, tenint en compte que de pilota només n’hi ha una, el pas a un campi qui pugui es pot fer amb molta facilitat.
Podríem dir que Kelsey Mitchell acaba d’aterrar i necessita un temps per adaptar-se al bàsquet europeu –ha tingut experiències a Israel i Egipte, però aquest seria el seu projecte més ambiciós al Vell Continent–. Als Estats Units és una autèntica figura –18 punts per partit aquesta temporada a la WNBA– i porta incorporat al seu ADN el ritme de joc americà, d’atacs ràpids i marcadors alts. Aquí crec que ja ha començat a veure que és una altra història. Veient-la jugar em fa pensar en la primera temporada de Brittney Sykes a Girona. Aquell nerviosisme per voler liderar, per voler anotar. Aquella gana desmesurada per llançar-ho tot i més. Molt diferent de la Sykes que vam veure l’any passat, en la seva segona etapa a Fontajau, més madura, amb més visió col·lectiva, fet que no li restava ni poder anotador ni protagonisme. Mitchell té una projecció i un futur molt engrescadors. No hi ha dubte. Però a curt termini ha de fer un curs accelerat per saber aplicar un punt de serenor al seu joc elèctric. Ella ho agrairà. I l’equip també. Però la feina no és només seva. Des de la banqueta, Laura Antoja i el seu equip tècnic han de fer de reguladors del seu joc i saber trobar la fórmula perquè el seu talent sigui compatible amb la resta d’individualitats de l’equip. Només així serà possible assolir el tan desitjat mode zen de joc.