A l’OK Lliga, sovint els equips que acaben de pujar tornen a baixar. Una de les raons és que quan obtenen l’ascens el peix està tot venut i els costa reforçar-se. Són sovint clubs modestos. Els jugadors joves, el Manlleu en va ser un exemple amb un grup prometedor que fins i tot en la primera jornada va guanyar l’Ateneu el Noia, a més, noten molt el canvi de categoria. També acostuma a passar que els nouvinguts arrenquen tan forts com poden per fer coixí i es van esbravant. Fa molts anys, a finals dels noranta, el Jonquerenc va fer una primera volta espectacular i en la segona va descendir. Hi recordo els germans Garangou, amb els qual es feien jocs de paraules en els titulars amb “Garangol” i “gran gol”. El Sant Just ha arrencat encara més fort. És colíder empatat amb el Barça i no ha perdut: un empat i tres victòries. En l’empat contra el Calafell, a més, li van fer el gol en l’últim segon. L’equip té un tècnic que no fa gaire era jugador, Mia Ordeig, però que coneix a bastament el pa que s’hi dona, i un director tècnic, Ferran Pujalte, del qual es pot dir que amb ell va començar tot. Al grup de joves que despunten com el seu fill Joan Pujalte –6 gols–, a més, s’hi afegeixen jugadors d’experiència com el porter Elagi Deitg –bàsic–, Cristian Rodríguez –9 gols–i els eterns Edu Fernández –sí, el que jugava en l’Igualada– i Borja López –efectivament, el que jugava en el Vic–. El pavelló de la Bonaigua va embogir amb el 7-3 històric contra el Liceo, una fita, i l’endemà va arribar el colideratge. Déu-n’hi-do!