La bogeria pel Sant Just

A l’OK Lliga, sovint els equips que aca­ben de pujar tor­nen a bai­xar. Una de les raons és que quan obte­nen l’ascens el peix està tot venut i els costa reforçar-se. Són sovint clubs modes­tos. Els juga­dors joves, el Man­lleu en va ser un exem­ple amb un grup pro­me­te­dor que fins i tot en la pri­mera jor­nada va gua­nyar l’Ate­neu el Noia, a més, noten molt el canvi de cate­go­ria. També acos­tuma a pas­sar que els nou­vin­guts arren­quen tan forts com poden per fer coixí i es van esbra­vant. Fa molts anys, a finals dels noranta, el Jon­que­renc va fer una pri­mera volta espec­ta­cu­lar i en la segona va des­cen­dir. Hi recordo els ger­mans Garan­gou, amb els qual es feien jocs de parau­les en els titu­lars amb “Garan­gol” i “gran gol”. El Sant Just ha arren­cat encara més fort. És colíder empa­tat amb el Barça i no ha per­dut: un empat i tres victòries. En l’empat con­tra el Cala­fell, a més, li van fer el gol en l’últim segon. L’equip té un tècnic que no fa gaire era juga­dor, Mia Ordeig, però que coneix a bas­ta­ment el pa que s’hi dona, i un direc­tor tècnic, Fer­ran Pujalte, del qual es pot dir que amb ell va començar tot. Al grup de joves que des­pun­ten com el seu fill Joan Pujalte –6 gols–, a més, s’hi afe­gei­xen juga­dors d’experiència com el por­ter Elagi Deitg –bàsic–, Cris­tian Rodríguez –9 gols–i els eterns Edu Fernández –sí, el que jugava en l’Igua­lada– i Borja López –efec­ti­va­ment, el que jugava en el Vic–. El pavelló de la Bonai­gua va embo­gir amb el 7-3 històric con­tra el Liceo, una fita, i l’endemà va arri­bar el coli­de­ratge. Déu-n’hi-do!