Les Fires de Girona és quedar a la farola de barraques mentre t’abraces a desconeguts i saludats en nom de l’amistat universal i la pau del món; és anar als camells i imitar el torrat amb la boca mig entreoberta i el dialecte català provinent del vi de garrafó: “el tres, el quatre avança per l’esquerra, atenció el disset, atenció el disset”. També és donar àcid als arbres de Napoleó que no va plantar Napoleó, i passejar per places diverses mirant amb rostre d’expert productes que mai compraries si no hi hagués un context de festa major: fem alhora l’avi, l’adult, l’adolescent i el nen, sempre el nen.

Les Fires de Girona són el centre del món pels gironins però també és simplement una munió de gent desordenada pel foraster que arriba amb un excés d’expectatives, perquè són dies en què el gironí festeja amb la seva genètica, el seu ahir, l’avui i el demà, les llums de les atraccions agafat de la mà del pare, la queixa rutinària dels preus, les borratxeres productes de la qualitat en lloc de la quantitat, les ganes de fotre la turra als fills perquè puguin teixir la seva antologia de records, i la constatació pels gironins del segle passat que Girona és més que Emili Grahit i la plaça del Carlemany que no es diu plaça del Carlemany.

Així doncs, només ens faltava, als gironins orgullosos de qualsevol merdot de la nostra ciutat, arribar líders a les Fires amb un gol en el darrer minut en forma d’èpica guerrera, com les vegades que vam enviar els francesos camí dels Pirineus amb la cua entre les cames, com en el tancament de l’infant Ferran a la Força per enviar-lo a millor vida, com en el darrer concert de Sopa de Cabra cantant el Podré tornar enrere enfilats als lavabos de barraques, com aquella nit que sense permís em vas fer un petó davant la noria i em vas dir que si hi pujàvem junts era per no baixar-ne mai més. Bones Fires de líders absoluts a tothom!