A l’octubre no es guanya cap lliga. Com a molt es pot mig perdre. A l’octubre, en canvi, es poden guanyar coses tant o més importants que una lliga. Just el mateix dia que ahir de fa cinquanta anys va començar a guanyar el futur. El 28 d’octubre del 1973 Johan Cruyff va debutar oficialment amb el Barça. Va guanyar aquell partit per 4-0 al Granada, amb dos gols seus; va guanyar aquella lliga, després de 28 partits seguits d’imbatibilitat des d’aquell dia; i va guanyar el futur, perquè aquell va ser el dia que va connectar la seva història amb el geni holandès. No ho vam saber encara en aquell moment, ni tan sols aquell any exitós. Van fer falta més frustracions, més aprenentatges. Per fer història amb majúscules. Perquè Johan Cruyff tornés com a entrenador i fer-nos entendre que sí, que el futbol va de jugadors, però que sobretot va del joc. Fins i tot si tens Cruyff. O si tens Messi. Va de futbol sobretot si es vol tenir personalitat futbolística. Sobretot si, a més de guanyar, es vol deixar petjada. Ahir va fer cinquanta anys de l’inici de l’ona expansiva que va comportar aquell debut i que ens ha fet tan feliços els últims trenta anys.

Ahir, 28 d’octubre, el Barça no va guanyar ni tan sols el partit, però tampoc no va perdre la lliga. Sobretot si interioritza les coses que sí que va fer bé, que van ser més que en el que ha jugat fins ara de lliga i Champions. L’equip de Xavi va deixar més bones sensacions en la derrota d’ahir que en la majoria de victòries d’aquesta temporada. I a partir d’aquí, és on l’equip de Xavi pot guanyar-se un futur. El seu futur particular, que algun dia puguem dir: aquest és el Barça de Xavi, un equip amb personalitat, un Barça reconeixible. I probablement guanyador.

Potser m’enganyo, però vaig veure més llum ahir que fins ara. Potser m’enganyo, però ahir vaig veure una certa idea de futbol que pot ser un fil per estirar. Si més no durant la primera hora de partit. L’hora en què es va veure la millor versió de molts jugadors blaugrana, però, encara millor que això, la millor versió d’equip.

Que acabis perdent com va passar ahir et pot passar perquè el Madrid és el Madrid. L’equip blanc et pot fer a l’octubre el que ha fet tota la vida: guanyar. I ahir ho va fer perquè Ancelotti ha interioritzat l’essència del Madrid: guanyar independentment del joc, al marge del paisatge i l’escenari, indiferentment dels temps i del moment. I amb la xarxa de seguretat del “madridisme sociològic”, és clar.

El cas és que el Barça va durar el que van durar els pulmons de Gavi. El del planter em va demostrar que el que estava equivocat amb ell era jo. Li demanava més incidència en el joc, millorar les passades ofensives i trepitjar l’àrea. Ahir es va revelar com a epicentre de l’equip. Amb rèpliques a banda i banda, amunt i avall, en un duel vibrant amb Bellingham i amb qui calgués, i generant joc per als companys, ja fos recuperant pilotes, ja fos amb velocitat i idees. El contrari de passar desapercebut. Un senyor terratrèmol.

Al seu voltant, l’equip va ser més reconeixible perquè va estar més junt i va ser més compacte. Hi va haver menys conduccions i més passades. Hi va ajudar el fet de tenir superioritat numèrica al mig del camp pel plantejament de Xavi. Encara que va ser a costa de sacrificar inspiració ofensiva, prescindint de Lamine Yamal. L’altra qüestió positiva va ser jugar al ritme del rock intens dels Rolling Stones. La combinació de rigor i vigor va canviar la cara i l’ànima de l’equip. Gündogan es va assemblar al que vam fitxar del City. Fermín va pujar el graó dels partits només aptes per a adults (futbolísticament). João Félix va estar menys aïllat (Ferran s’aïlla sol, més enllà de la seva generositat en l’esforç). I Araujo, Christensen i Iñigo van sostenir l’equip amb seguretat. Es va jugar al que va voler el Barça, el contrari del que ens queixàvem fins ara. No va ser el joc més brillant ni el domini va ser el més poderós. Però una cosa i l’altra explicaven perfectament que el Barça pogués guanyar el partit. Aquesta sensació es va traslladar al marcador, perquè el Barça és així: quan convenç, guanya. No ho va aconseguir al final per pulmons, perquè el rival és com és i perquè Bellingham és un tros de futbolista.

Però tot just és octubre i no està tot perdut. Xavi va perdre el partit però potser va guanyar un relat.