L’esport adap­tat és lluny de ser reco­ne­gut com es mereix, tot i que a vega­des les diferències amb l’esport con­ven­ci­o­nal siguin mínimes. Com és el cas del ten­nis, en què la cadira de rodes forma part del juga­dor i la pilota pot votar dues vega­des en comp­tes d’una.

Aquesta set­mana s’ha dis­pu­tat l’ITF1 Whe­elc­hair Cata­lo­nia Open –un tor­neig equi­va­lent a un Mas­ters 1000–, en el qual han par­ti­ci­pat alguns dels millors ten­nis­tes del pano­rama mun­dial. He tin­gut el pri­vi­legi de veure de pri­mera mà la des­tresa d’uns juga­dors que tenen unes històries de superació dig­nes d’emmar­car. Tots ells, amb acci­dents de trànsit o malal­ties congènites que els han dei­xat amb for­tes afec­ta­ci­ons en les extre­mi­tats infe­ri­ors i, en alguns casos, també en les supe­ri­ors, fan un esforç sobre­humà per tenir una pre­pa­ració física, una potència i una psi­co­mo­tri­ci­tat a uns nivells que poca gent es pot arri­bar a ima­gi­nar. En aquest esport, la cadira ni molt menys resta, sinó que suma, i de quina manera. La bellesa amb què es mouen per la pista amb la cadira, la seva eterna com­pa­nya de viatge, i la manera com col­pe­gen la pilota, amb ser­veis que poden arri­bar als 150 quilòmetres per hora, dona un valor afe­git a l’espec­ta­cu­la­ri­tat del ten­nis en si mateix. Per a molts d’ells, jugar a ten­nis els per­met donar sen­tit a la seva vida. A nosal­tres, veure’ls jugar ens per­met gau­dir d’un gran espec­ta­cle i veure que no sem­pre valo­rem tot el que tenim.