Ja se sap que mai plou a gust de tot­hom, i per als més siba­ri­tes entre els que més diuen que ho són, aquest deu haver estat, pot­ser, un mun­dial en què la qua­li­tat del joc no ha estat pre­ci­sa­ment embri­a­ga­dora. D’acord, tot són gus­tos... o posats. Més enllà, però, del que cada cadascú pugui opi­nar des de la seva visió més sub­jec­tiva, la gran cita pla­netària qua­dri­en­nal del rugbi que s’ha cele­brat a França ha estat un apa­ra­dor pri­vi­le­giat per rei­vin­di­car l’atrac­tiu d’un esport que, en la més nor­mal de les cir­cumstàncies, es mou en cir­cuits de culte o direc­ta­ment d’ama­teu­risme. I per això és tan salu­da­ble que, encara que només sigui de tant en tant, el rugbi pugui seure a dinar a la taula dels grans amb cober­te­ria de planta, i gua­nyar aque­lla quota de pan­ta­lla tan necessària per poder sufo­car aquesta invi­si­bi­li­tat sis­temàtica i frus­trant que pateix.

Anant al que és estric­ta­ment espor­tiu, el mun­dial ens ha obse­quiat amb uns quants pre­sents. D’entrada, ens ha permès cor­ro­bo­rar allò que ja sos­pitàvem res­pecte d’unes quan­tes selec­ci­ons dites “emer­gents” –Uru­guai, Por­tu­gal o, sobre­tot, Fiji–, com és que estan fent els deu­res i han ele­vat el seu sos­tre com­pe­ti­tiu. I en un esport en què el club dels esco­llits –els que tenen estruc­tu­res real­ment pro­fes­si­o­nals– tra­di­ci­o­nal­ment ha estat tan reduït, és bo cons­ta­tar que hi ha aspi­rants que estan molt a prop de la porta amb la sana intenció de fer-la caure algun dia. Tam­poc han fal­tat els par­tits memo­ra­bles, aquells d’inten­si­tat i pulsió màxima, exem­pli­fi­cats en les qua­tre sèries de quarts de final, cadas­cuna de les quals ha tin­gut una història per recor­dar. Les semi­fi­nals, i molt sig­ni­fi­ca­ti­va­ment el Sud-àfrica-Angla­terra, també van ser colos­sals, i què dir de la finalíssima, un Spring­boks-All Blacks rocós, que es va resol­dre per la mínima i en què no va fal­tar la polèmica. Un apart merei­xen els sud-afri­cans, que han reva­li­dat la corona de cam­pi­ons i que ja sumen qua­tre títols. De la gene­ració dels Pollard, Etze­beth, Du Toit –el mun­dial del flanker Bokee ha estat per recor­dar-lo– o l’entra­nya­ble Nche ja es pot dir que han acon­se­guit una fita, com és der­ruir el mur simbòlic que sepa­rava els all-blacks de la resta de mor­tals. I, per tant, l’aris­tocràcia en el rugbi passa a ser cosa de dos.

Però el de França també serà recor­dat com el mun­dial en què, pot­ser, alguna cosa es va començar a tòrcer en aquest esport. Perquè mai abans el rugbi havia mos­trat un posat tan d’enfa­dat amb si mateix. Per començar amb el for­mat del tor­neig, que va pro­vo­car que gai­rebé totes les favo­ri­tes –Sud-àfrica, Nova Zelanda, Irlanda o França– que­des­sin agru­pa­des en una mateixa banda del qua­dre i, per tant, algu­nes d’elles no van poder pas­sar els pri­mers talls eli­mi­na­to­ris. Coses del sor­teig, però que han pro­vo­cat un debat tan esgo­ta­dor com agre i inne­ces­sari. També ha estat així amb els àrbi­tres. En cadas­cun dels par­tits trans­cen­den­tals, començant per l’Angla­terra-Fiji de quarts, hi ha hagut una, dues o no sé quan­tes deci­si­ons que han estat més que con­tro­ver­ti­des i que han con­ver­tit els jut­ges de camp en pro­ta­go­nis­tes invo­lun­ta­ris. En la mateixa final, per exem­ple, s’ha par­lat gai­rebé més de l’expulsió de Sam Cane i per què la de Siya Kolisi va ser només tar­geta groga, que del xut a pals deci­siu fallat per Jor­die Bar­rett. Mala cosa si el rugbi agafa com a cos­tum abo­nar-se a la queixa, el retret i el dis­curs fàcil d’asse­nya­lar els àrbi­tres. Algun dia el fut­bol també devia començar així. I així ha aca­bat.