Ja se sap que mai plou a gust de tothom, i per als més sibarites entre els que més diuen que ho són, aquest deu haver estat, potser, un mundial en què la qualitat del joc no ha estat precisament embriagadora. D’acord, tot són gustos... o posats. Més enllà, però, del que cada cadascú pugui opinar des de la seva visió més subjectiva, la gran cita planetària quadriennal del rugbi que s’ha celebrat a França ha estat un aparador privilegiat per reivindicar l’atractiu d’un esport que, en la més normal de les circumstàncies, es mou en circuits de culte o directament d’amateurisme. I per això és tan saludable que, encara que només sigui de tant en tant, el rugbi pugui seure a dinar a la taula dels grans amb coberteria de planta, i guanyar aquella quota de pantalla tan necessària per poder sufocar aquesta invisibilitat sistemàtica i frustrant que pateix.

Anant al que és estrictament esportiu, el mundial ens ha obsequiat amb uns quants presents. D’entrada, ens ha permès corroborar allò que ja sospitàvem respecte d’unes quantes seleccions dites “emergents” –Uruguai, Portugal o, sobretot, Fiji–, com és que estan fent els deures i han elevat el seu sostre competitiu. I en un esport en què el club dels escollits –els que tenen estructures realment professionals– tradicionalment ha estat tan reduït, és bo constatar que hi ha aspirants que estan molt a prop de la porta amb la sana intenció de fer-la caure algun dia. Tampoc han faltat els partits memorables, aquells d’intensitat i pulsió màxima, exemplificats en les quatre sèries de quarts de final, cadascuna de les quals ha tingut una història per recordar. Les semifinals, i molt significativament el Sud-àfrica-Anglaterra, també van ser colossals, i què dir de la finalíssima, un Springboks-All Blacks rocós, que es va resoldre per la mínima i en què no va faltar la polèmica. Un apart mereixen els sud-africans, que han revalidat la corona de campions i que ja sumen quatre títols. De la generació dels Pollard, Etzebeth, Du Toit –el mundial del flanker Bokee ha estat per recordar-lo– o l’entranyable Nche ja es pot dir que han aconseguit una fita, com és derruir el mur simbòlic que separava els all-blacks de la resta de mortals. I, per tant, l’aristocràcia en el rugbi passa a ser cosa de dos.

Però el de França també serà recordat com el mundial en què, potser, alguna cosa es va començar a tòrcer en aquest esport. Perquè mai abans el rugbi havia mostrat un posat tan d’enfadat amb si mateix. Per començar amb el format del torneig, que va provocar que gairebé totes les favorites –Sud-àfrica, Nova Zelanda, Irlanda o França– quedessin agrupades en una mateixa banda del quadre i, per tant, algunes d’elles no van poder passar els primers talls eliminatoris. Coses del sorteig, però que han provocat un debat tan esgotador com agre i innecessari. També ha estat així amb els àrbitres. En cadascun dels partits transcendentals, començant per l’Anglaterra-Fiji de quarts, hi ha hagut una, dues o no sé quantes decisions que han estat més que controvertides i que han convertit els jutges de camp en protagonistes involuntaris. En la mateixa final, per exemple, s’ha parlat gairebé més de l’expulsió de Sam Cane i per què la de Siya Kolisi va ser només targeta groga, que del xut a pals decisiu fallat per Jordie Barrett. Mala cosa si el rugbi agafa com a costum abonar-se a la queixa, el retret i el discurs fàcil d’assenyalar els àrbitres. Algun dia el futbol també devia començar així. I així ha acabat.