Escrivint cada quinze dies, passen entremig moltes coses (i si no en passen tantes, hi ha qui n’inventa o fa una bola grossa de no-res) en el món esportiu, i particularment en el futbol omnipresent, susceptibles de comentar-se. Així que intentaré lligar-ne dues amb una reflexió elemental sobre la incidència dels mitjans i les xarxes socials: tot sembla perdre tota mesura. El cas és que tenia el propòsit de parlar sobre el tractament del debut de Marc Guiu en el primer equip del Barça. No hi ha dubte de l’excepcionalitat del fet de sortir al camp i marcar un gol quan només han passat trenta-sis segons. Un gol que, a més, va suposar una victòria: tant és així que semblava haver arribat el salvador de l’equip. Aquest minut (amb la celebració inclosa) s’ha propagat fins a l’infinit. Jo em pregunto com pot encaixar això, tanta fama sobtada, un jove de disset anys. Però potser és un temor infundat: tornant al Barça Atlètic, va marcar de nou un gol decisiu contra l’Osasuna, però això ha fet que hagi continuat ocupant l’atenció mediàtica.

I la segona cosa: Aitana Bonmatí ha guanyat ben merescudament la Pilota d’Or i les xarxes socials (i algun mitjà) han propagat que Alèxia Putellas, que va rebre el mateix reconeixement en les dues anteriors edicions, no l’ha felicitada públicament. Ignoro la relació entre Bonmatí i Alèxia Putellas. En tot cas, sembla que, a partir d’un silenci, hi ha qui té claríssim que la segona és una envejosa. Una manera d’escampar verí, no?