Ara sembla que sí, que Pedro Sánchez se’n sortirà, i això que hi havia condicions que s’havien d’acomplir abans del debat d’investidura i que no s’hi arribarà a temps, si és que mai s’hi arriba. M’encurioseix el cas de l’oficialitat del català a Europa. L’únic que ha aconseguit el govern espanyol és evitar alguns vets concrets i oficials d’entrada –tot i que alguns països ja havien mostrat reticències– que ho haurien engegat tot a rodar. Però si el ministre Albares és capaç d’anar a TV3 a explicar que ja han complert, perquè han fet la petició formal a la UE, tampoc ens hauria d’estranyar que d’aquí a uns mesos –ja ha avisat que els temps europeus van per llarg– ens surti amb les típiques declaracions postpartit del “ho hem intentat tot, però no hi hagut manera”.

Entre promeses i flirtejos, l’altaveu pel català a Europa l’ha agafat Aitana Bonmatí. La merescudíssima Pilota d’Or tenia clar que faria servir tres llengües al Théâtre du Châtelet de París. Va començar en castellà i va acabar en anglès, però la llengua vehicular del discurs va ser en la seva. Què hi ha de més natural que parlar en la teva llengua? Un discurs emotiu i reivindicatiu, amb afecte cap als pares i el seu esperit de resiliència, els orígens en els equips en què començava a somiar i en el club que l’ha fet referent. Que ho fes en català té un punt de valentia sempre benvingut, però sobretot de naturalitat. Que hagi de donar explicacions és tan trist com lamentable. És la seva llengua. Què no s’entén?