Al Barça han coincidit en el temps la marxa d'un dels jugadors de bàsquet més veterans de la plantilla i d'un dels jugadors de futbol més ben pagats de l'equip i que l'ha deixat després d'un sol any i no pas per motius econòmics. Aquests adéus encavalcats ens permeten reflexionar, per crua contraposició, sobre les magnituds dels personatges. Zlatan Ibrahimovic i el seu representant han fustigat a tort i a dret Pep Guardiola, i Jordi Trias ha marxat dient que s'endú «un bon record» –i sense ironia– de Xavi Pascual, l'entrenador que li va anar retallant el rol d'actor principal que tenia amb Ivanovic i que el va portar a ser MVP de la copa l'encara recent any 2007.

Partim de la base que els entrenadors d'equips d'aquest nivell, amb jugadors que són primeres espases mundials, no poden ser els millors amics dels seus jugadors. Al contrari, o mantenen el principi d'autoritat o els caràcters més egoistes els acabaran dinamitant el vestidor. El control i l'autoritat es mantenen sent justos i equitatius amb tots els jugadors, no rient-los les gràcies. Si la relació entre Guardiola i Zlatan s'havia deteriorat sense solució pot ser per motius esportius –el suec mai no va pair haver de subordinar el seu joc a un Messi més centrat– o personals, com va dir Guardiola. Havent vist el caràcter d'Ibra i la cura que té Guardiola d'eliminar qualsevol risc d'erosió del valor suprem (el grup), sembla evident la topada. M'atreveixo a dir que Jordi Trias no va topar mai amb Xavi Pascual i sé segur que ha acceptat la marginalitat dels seus minuts amb resignació però sense decaure en el treball.

Trias ha marxat perquè l'entrenador creia més en altres jugadors, i perquè des de l'arribada de Joan Creus l'equip ha experimentat un augment definitiu del nivell competitiu. Els seus companys el van trobar a faltar el dia que va començar la pretemporada i el capità Roger Grimau va donar-li gran part del mèrit de l'èxit de la plantilla blaugrana en els últims anys. No he sentit cap lament per la marxa de Zlatan, tot i que va fer més de vint gols la temporada passada –un de vital contra el Madrid– i que fins a mitja lliga va ser una peça clau. I Trias –callat, treballador, fent grup, sumant sempre el que no es veu quan no podia aportar punts i rebots– pot tornar quan vulgui al Palau. Ara i més endavant, quan no jugui. El rebran amb els braços oberts. Zlatan val més que tingui la sort que el Barça i el Milan no es trobin en la Champions. Tingués o no una part de raó, no es mossega la mà de qui et dóna de menjar.