Tothom té una etapa a la seva vida de caminar descalç sobre la terra vermella, dies en què somies defensar una causa perduda amb una diferència substancial respecte a la vertadera motivació dels grans de la història: nosaltres tan sols volem cobrir la necessitat d’omplir el nostre ego amb una vocació messiànica. Per això, quan el sistema ens acarona l’entrecuix, acceptem feines liberals i deambulem per la vida intentant no fer mal: No som sants però tampoc tenim vocació de diable, estem allà, al llim mediocre de conformar-nos a parar el sol dels diumenges de tardor amb un llibre d’en Pàmies.

Però com a bons homes de purgatori amb un sentit mínim de la moralitat ens rebel·lem quan ens trobem personatges èticament deplorables aixecant impúdicament banderes nobles. Fins aquí. Rebel·lió. Sedició. Malversació. Desobediència. Molts papers a terra. Rodalies. Vinícius es pixa dia sí i dia també sobre la memòria de Rosa Parks, Jesse Owens, Malcom X, i tots aquells que van jugar-se el tot o el res pels drets civils. Utilitzar la més noble de les causes per blanquejar la seva actitud com a provocador, violent, maleducat, superb, consentit, execrable company, i sobretot, frívol en l’ús de la veritat per amagar la mentida. Els homes de purgatori no som models, però tenim clara la lluita quan tenim davant un manipulador d’aquelles causes a les quals nosaltres no hem arribat a dedicar-hi la vida.

A partir d’aquí, acaba essent de broma com aquells sectors mediàtics que demanen taxis a tothora mentre s’alliten amb el 36 en nom de la uniformitat cultural, religiosa i lingüística, són els defensors d’aquest personatge que en nom de la lluita contra el racisme mostra els comportaments propis de l’ultradreta que diu combatre però alhora té com a gran aliada. En definitiva, Vinícius no ho sap perquè només atén a si mateix i tampoc passarà a la història per descobrir la vacuna contra la sida: A Madrid l’adoren perquè es creu Marthin Luther King però no passa de ser un Juanito de la marca Hacendado.