Dels protagonistes del cap de setmana, em quedo amb el reciclat base del Barça de bàsquet Oriol Paulí, un escorta que divendres va sortir a salvar l’equip en l’Eurolliga davant del Panathinaikòs perquè dos directors de joc, Laprovittola –l’ànima d’aquest equip–i Jokubaitis estaven de baixa i Satoransky no s’ho podia fer tot sol. Tant Paulí com Satoransky van completar un partit excel·lent. El mèrit amplificat de Paulí, però, és que debutava enguany a l’Eurolliga i que en moltes ocasions, tant amb Saras com amb Roger Grimau, havia anat quedant fora de les convocatòries blaugrana sense caure en el desànim. Quan l’equip el va necessitar, el català, que va jugar en una posició que feia temps que no assumia, va donar un gran rendiment, tant en el ritme com en l’anotació. Per la reacció dels companys de la pista i la banqueta i per les declaracions posteriors de Roger Grimau, que va admetre que mereixia més minuts, queda clar que Paulí és un jugador estimat que fa vestidor i que treballa, que aporta intangibles més enllà del rendiment inherent. Diumenge, a la pista del Breogán, va tornar a tenir protagonisme. Nascut a Girona el 1994, va ingressar a les categories inferiors del Barça el 2006 i, en el curs 2012/13, va debutar amb el filial a la LEB Or. Després de passar pel Gran Canària i l’Andorra, va tornar a casa el 2022 –tornar al Barça no és gens fàcil–i lluita i hi posa tota la persistència per guanyar-se els minuts i reivindicar-se. Paulí és un exemple.