No és la jugadora més espectacular ni la que acapara més titulars. De caràcter amesurat, no se li recorda cap estridència a la pista, però alhora té una presència determinant que l’ha convertit en el far de l’Spar Girona. Marianna Tolo va arribar la temporada passada amb un objectiu gens fàcil: omplir el gran buit que havia deixat la txeca Julia Reisingerova. A priori se l’esperava menys ofensiva i se li atribuïa la missió de ser un mur defensiu que aturés les interiors dels grans equips europeus. I ben aviat va trobar el seu lloc a l’equip. I ja no l’ha deixat, fins al punt d’erigir-se, en aquest tram inicial de la lliga, en una líder silenciosa a través de la qual s’apuntala la defensa però també es crea el joc ofensiu. En aquests primers sis partits, Tolo acredita un 17,3 de valoració, amb 11,7 punts de mitjana, un 57,4% de tirs de camp (33% en triples!), un 91,7% en tirs lliures, 6 rebots i 2 assistències, en 25:10 minuts de joc. Poca broma. Sense cap mena de dubte, s’ha convertit en la pedra angular d’aquest nou Uni, en què Ygueravide hi posa el seny, Margarity l’efectivitat i Mitchell els focs artificials. Són els pilars que, si estan ben falcats, generen que la resta d’individualitats aflorin i que el joc col·lectiu vagi a compàs. Però la partitura perd bona part del sentit sense Tolo a la pista.

L’australiana, amb passaport croat, és una de les jugadores interiors més poderoses que ara mateix hi ha a la Lliga Femenina. Els seus moviments de peus d’esquena a la cistella comencen a ser poc habituals en un joc que ha evolucionat cap a la disposició de quatre jugadores exteriors per generar espais i situacions d’1x1. I diem que Tolo és bàsica perquè, en aquest sistema, sap jugar com ningú el bloqueig i continuació, guanyant la posició a l’interior i utilitzant el cos i el seu 1,96 d’alçada, que la converteix en una jugadora pràcticament imparable. Però no només això, és efectiva en el tir a mitjana distància i té un percentatge des de la línia de 3 que algunes exteriors ja voldrien. Un plus que, en una jugadora d’envergadura com ella, provoca mil i un problemes a les seves defensores. Tolo genera avantatges per a les seves companyes en els bloquejos, però no és un simple mur en què s’estavella la defensa, sinó que té visió per continuar la jugada i finalitzar-la. Veure-la demanant la pilota d’esquena prop de la cistella és meravellós i ens arrenca una certa nostàlgia d’aquells pivots de fa quinze o vint anys que feien ballar la defensa amb els seus moviments de peus. Sap posar el cos per guanyar la posició i amb cada bot i cada gir guanya terreny de manera inapel·lable malgrat que la rival utilitzi tota la força, reglamentària o no, per aturar-la.

Nascuda el 1989, Tolo es troba en una etapa de maduresa professional que l’ha portat a ser una peça imprescindible a l’Uni i també a la selecció australiana. I tot ho ha fet amb aquell silenci de la jugadora disciplinada, de la que s’adapta al col·lectiu quasi de manera natural, sense grans ànsies de protagonisme i amb una gran dosi de treball. D’aquelles jugadores amb els mínims alts i baixos, sempre a velocitat de creuer, amb una concentració elogiosa que fa que no perdi mai els nervis. Pocs partits amb baix rendiment i, estadísticament, amb la capacitat de complir sempre amb els seus números. De l’estabilitat n’ha fet una virtut quasi inapreciable perquè no és una jugadora de fogonades. A Fontajau, el públic se l’estima amb bogeria i ja ningú enyora pivots passats. La missió amb què va arribar la temporada passada està assolida i superada amb escreix.