A mig camí
L’entrenador del Barça, Xavi Hernández, va definir amb aquesta expressió el punt d’evolució en què es troba el Barça en aquesta cursa per tornar a ser un equip gran entre els grans. A mig camí. Un concepte prou ampli per acomodar els optimistes i parar els peus als que sempre tenen motius per qüestionar l’equip i el seu màxim responsable, però massa inconcret per convèncer del tot ningú. És lògic que un equip amb molts jugadors joves i poc recorregut junts necessiti temps per superar etapes en el seu creixement, que no destaqui precisament per ser regular a alt nivell, per ser fiable, per tenir ofici que dona l’experiència o per entomar amb naturalitat la pressió addicional que suposa la samarreta del Barça. Però també podem convenir que no sembla lògic que l’equip de Xavi hagi fet uns quants passos enrere respecte al que era la temporada passada quant a capacitat de pressió al rival, a solidaritat defensiva, a intensitat en el joc. I encara sorprèn més que encadeni dos partits seguits tan pobres en molts sentits com els d’aquesta setmana als camps de la Reial Societat i del Xakhtar, amb l’afegit que el segon, davant un rival inferior i amb la classificació per als vuitens de la Champions a un punt de distància, va acabar amb una derrota difícil de pair.
Qui tira del carro?
Diguin-me malpensat, però els dos pitjors partits quant a sensació de falta de joc que ha transmès l’equip aquesta temporada coincideixen just després de perdre el clàssic contra el Madrid a Montjuïc i, també, just després de la tocada de crostó pública que va fer Gündogan airejant el conformisme dins el vestidor després d’aquella derrota injusta i a l’últim minut. Pura coincidència? Pot ser. I també pot ser que l’aterratge de João Felix i Cancelo –tots dos amb galons des del primer dia– a l’ecosistema de l’equip no tingui res a veure amb la pèrdua d’equilibri i de balanç defensiu del grup. Pot ser. Gündogan tenia el dret i el deure de fer el que va fer per veterania, per autoritat i perquè se’l fitxa, entre altres coses, perquè tiri del carro en tots els sentits. I Xavi té el dret i el deure de triar i exigir a tots igual. Però després cal que tothom ho entengui i els segueixi. I, de moment, no ho sembla. De moment, la cohesió, la moral i la intensitat del compromís semblen més tocades que abans del clàssic. Potser és coincidència. Potser només és qüestió de temps per resetejar el sistema. Pot ser.
Porto, una final
És exagerat parlar de final, sens dubte, perquè tot just som al dia quatre dels 13 que condueixen a la glòria europea i el Barça, amb tres victòries i una derrota, continua necessitant un punt per classificar-se amb dos partits (Porto i Anvers) per aconseguir-lo. Però no ens enganyem, el què i el com van deixar la credibilitat del Barça bastant tocada dimarts a Hamburg. Tant que Ter Stegen i Araujo, els millors del partit, van evitar un altre dia de la marmota en la Champions. L’equip necessita reaccionar i reordenar-se, tant com respirar, i això depèn de superar diumenge l’Alabès i tancar el debat europeu lligant la classificació i el primer lloc del grup amb una bona actuació contra el Porto. No donarà cap títol, com passa amb les finals, però pot ser un d’aquells moments importants en tota temporada per recuperar el nord, la sintonia i la confiança de cara a l’altra meitat del camí.
