Un dels infinits regals de tenir molts germans és que alguns em llegeixen de tant en tant. D’altres, com la meva germana gran, ho fan amb delicadesa, opinen amb entusiasme i amb els seus comentaris engrescadors m’animen a escriure.

Me la vaig trobar de casualitat, un altre petit regal, a les portes de Montilivi. Crítica amb el futbol negoci actual, anava a veure el Girona. Se la veia radiant. L’experiència del directe la va captivar. Es va divertir, que és el que en essència anhelem quan mirem i practiquem esport. Ja vol repetir l’experiència. Jo la vaig burxar preguntant-li si era la primera vegada que anava l’estadi, però em va assegurar amb vehemència que no, tot recordant-me que havia anat a Tenerife l’any del primer ascens. Volia acaronar el cel des del Teide i un altre germà la va arrossegar fins a l’Heliodoro.

Sense treure l’entrellat de si ja havia trepitjat Montilivi alguna vegada, té ganes d’engrescar-se amb l’equip. I se’m sincerà: “M’agrada el Girona perquè m’uneix a vosaltres.” La clau de volta. Més enllà de l’emoció de cridar gol a l’últim segon, de guanyar i d’aixecar trofeus, l’esport és l’excusa per viure emocions, crear lligams, compartir temps, conèixer gent que esdevindrà amiga, establir enfervorides converses d’esmorzar de dilluns, incentivar trobades familiars per veure el partit o aprofitar els valors i les actituds del joc per acompanyar els fills pel món. L’esport com una manera de viure.