Una manera de viure

Un dels infi­nits regals de tenir molts ger­mans és que alguns em lle­gei­xen de tant en tant. D’altres, com la meva ger­mana gran, ho fan amb deli­ca­desa, opi­nen amb entu­si­asme i amb els seus comen­ta­ris engres­ca­dors m’ani­men a escriure.

Me la vaig tro­bar de casu­a­li­tat, un altre petit regal, a les por­tes de Mon­ti­livi. Crítica amb el fut­bol negoci actual, anava a veure el Girona. Se la veia radi­ant. L’experiència del directe la va cap­ti­var. Es va diver­tir, que és el que en essència anhe­lem quan mirem i prac­ti­quem esport. Ja vol repe­tir l’experiència. Jo la vaig bur­xar pre­gun­tant-li si era la pri­mera vegada que anava l’estadi, però em va asse­gu­rar amb vehemència que no, tot recor­dant-me que havia anat a Tene­rife l’any del pri­mer ascens. Volia aca­ro­nar el cel des del Teide i un altre germà la va arros­se­gar fins a l’Heli­o­doro.

Sense treure l’entre­llat de si ja havia tre­pit­jat Mon­ti­livi alguna vegada, té ganes d’engres­car-se amb l’equip. I se’m sin­cerà: “M’agrada el Girona perquè m’uneix a vosal­tres.” La clau de volta. Més enllà de l’emoció de cri­dar gol a l’últim segon, de gua­nyar i d’aixe­car tro­feus, l’esport és l’excusa per viure emo­ci­ons, crear lli­gams, com­par­tir temps, conèixer gent que esde­vindrà amiga, esta­blir enfer­vo­ri­des con­ver­ses d’esmor­zar de dilluns, incen­ti­var tro­ba­des fami­li­ars per veure el par­tit o apro­fi­tar els valors i les acti­tuds del joc per acom­pa­nyar els fills pel món. L’esport com una manera de viure.