El moment de Xavi
Quan en el descans d’un partit l’entrenador pregunta si algun dels jugadors està cansat el silenci eixorda, l’ambient es tiba i la tensió es pot tallar. És una pregunta retòrica perquè la resposta es dona per descomptada i s’ha de justificar al terreny de joc, en la represa. Va passar a Anoeta i la segona meitat va tenir un altre aire en l’esforç, no tant en el futbol. La victòria del Barça in extremis no hauria, però, de modificar l’anàlisi.
El pitjor que li pot passar a un entrenador és que els esportistes que dirigeix deixin de seguir-lo, de creure en la seva proposta, de considerar-lo el far que els orienta. O els recupera a l’instant, o és pell. No tinc elements per pensar que rere l’aturada futbolística del Barça hi hagi aquest fenomen. Xavi sí que en té, i si els ha detectat sap que, a banda de guanyar l’Alavés –som el Barça, no hi ha anys de transició, perdre té conseqüències...–, se li ha ha girat més feina.
A banda, no s’ha de perdre el món de vista. Des de les golejades contra el Betis i l’Anvers –que tampoc eren per proclamar l’enlairament definitiu– i les misèries contra el Madrid, la Real i el Xakhtar –totes reparables–, què ha canviat? L’entrenador, no. És el mateix que va optimitzar de manera increïble el futbol disponible per guanyar la lliga 2022/23 de manera incontestable. Xavi aglutina les virtuts de ser del Barça i del coneixement del club per potenciar la seva idoneïtat per ser entrenador del Barça. Però és innegable que si vols jugar amb extrems i el club s’ha de desprendre de Dembélé –una cabra boja, però una cabra boja que desequilibra–, no és el mateix. Tampoc es pot negar que el mig del camp –la línia on reposa l’essència futbolística del Barça– no és el mateix amb Pedri i De Jong que sense. Durant un parell de mesos, mirar cap a la llotja de jugadors no convocats feia plorar. La contrapartida ha estat el descobriment, promoció i maduració accelerada d’un grup de joves que, malgrat elogis i rècords de precocitat –tots ben merescuts–, tenen entre 16 i 20 anys i encara són més futur que present. No puc evitar el record de l’explosió precoç d’Ansu Fati i la trajectòria posterior que ha tingut qui va arribar a merèixer heretar el dorsal 10. Sí, amb lesió greu pel mig, però tots hi estan exposats i justament si la lesió arriba en la maduresa esportiva i personal té menys possibilitats de desestabilitzar.
En el context actual –marcat absolutament per les circumstàncies econòmiques– no hi pot haver millor perfil d’entrenador per al Barça que el de Xavi (o Puyol, o Iniesta, o Piqué, si tinguessin vocació i s’hi volguessin posar). O, en un altre estil, un especialista en formació del tipus Van Gaal. Un entrenador estrella, dels que venen, dirigeixen un equip amb criteri excel·lent i se’n van al seu xalet, no casa amb aquesta realitat. Hi ha hagut onzes amb mitjana d’edat de 23 anys –tot i que Gundogan i Ter Stegen passen de 30 i són inamovibles– amb predomini de joves que destaquen, que resolen, que guanyen partits, però que tenen el punt imprevisible i d’inconsistència propis de la seva edat.
La banqueta del Barça no s’hauria de convertir en una trituradora d’entrenadors. Dubtar de Xavi amb els efectes encara visibles dels condicionants exposats seria autodestructiu. No es pot considerar estructural una reculada futbolística quan han estat o estan lesionats cinc fixos com Araujo, Koundé, Pedri, De Jong i Lewandowski. Però Xavi té feina, per assolir una inflexió en el joc i, sobretot, perquè l’equip el continuï seguint.