Els canvis correctes són poderosos
El futbol és ple de llocs comuns, però qualsevol situació tendeix a ser única. Ara el Barça és en el lloc comú que necessita un punt d’inflexió, un clic, un reset, diguem-ne com vulguem. Però la realitat i la perspectiva històrica ens diuen que difícilment hi ha dues situacions iguals per poder aplicar una recepta ja coneguda. Què ha de fer el Barça de Xavi per trobar el seu punt d’inflexió, el seu clic, el seu reset? No és senzill tocar la tecla adequada, en el cas que per revertir la situació calgui tocar només una tecla. Probablement caldrà una mica més de solfa. I una mica de temps. I això que si fem mirades enrere pot semblar que, a vegades, les situacions més crítiques poden canviar pràcticament d’un dia per l’altre, d’un partit al següent, i una decisió tàctica puntual pot fer-te fer un salt a un altre nivell.
A vegades pot ser una simple qüestió d’autoestima. Com quan el dream team de Cruyff va perdre per 6-3 una tarda de febrer del 1994. El Superdépor d’Arsenio Iglesias es disparava en la classificació amb un avantatge de sis punts i el Barça ni tan sols era segon, sinó tercer rere el Real Madrid. En aquesta situació, Cruyff, en lloc de carregar contra els jugadors com feia sovint, va sorprendre amb un missatge de confiança: “Encara podem guanyar la lliga i la copa d’Europa. Si fem alguna cosa aquesta temporada, serà gràcies a aquesta derrota. Podem remuntar si tots hi posem voluntat.” Guardiola va entendre el missatge i el va reforçar: “Potser els que ens donen per morts tenen una sorpresa. És l’hora de callar i jugar.” L’equip va jugar (bé), va guanyar sense parar, Djukic va fallar aquell penal i el Barça va guanyar la quarta lliga consecutiva. (Espòiler retrospectiu: també és l’any de la final d’Atenes.)
A vegades pot ser una qüestió de simetria. Com quan el Barça de Rijkaard es va enlairar amb la incorporació d’Edgar Davids. Un canvi de dibuix (del 4-2-3-1 al 4-3-3), amb el mig holandès cobrint l’esquena de Ronaldinho, va ser la gènesi de l’equip que l’any següent va guanyar la lliga i l’altre, la Champions a París.
A vegades és una qüestió de relacions humanes. Com quan la relació entre Luis Enrique i Messi va canviar després de la derrota a Anoeta el 4 de gener del 2015 i va arribar el triplet.
També es pot fer un salt qualitatiu inimaginable per una qüestió de geometria. Quan Pep Guardiola va posar Messi de fals 9 al Bernabéu, va crear un rombe format per Busquets, Xavi, Iniesta i Messi que va destrossar el Madrid (2-6) i va conquerir el món del futbol.
O potser jo he fet trampa i he atribuït a un sol concepte tots aquests punts d’inflexió i en realitat sempre hi ha una combinació de factors perquè un equip canviï d’una manera que sembla poc explicable racionalment. Segurament. I, per això, Xavi faria bé de tocar més d’una tecla i, sobretot, que combinin tan bé perquè l’equip surti més harmònic del taller de l’afinador. Primer de tot, hauria d’encertar en el diagnòstic. I no és clar que hagi passat. Si hem de fer cas de les anàlisis de l’entrenador, a vegades és qüestió de “falta de finor”; a vegades, de falta de concentració; d’altres, fins i tot de prestació física (i de les lesions, cert). I en la penosa derrota contra el Xakhtar Donetsk el problema va ser “mental”. Toqui el que toqui, Xavi ha de pensar en clau futbolística. Segur. Xavi té molt futbol al cap i els seus jugadors en tenen molt als peus. Quan trobi la connexió futbolística potser saltarà la guspira que busquen. Jo mateix, com tothom, vaig veure en els primers 60 minuts contra el Madrid fa quinze dies un possible guió per desenvolupar. I era purament futbolístic: línies més juntes (el famós quadrat a mi em sembla una de les causes de la davallada actual), sempre més d’una opció per a la passada a un company, bona ocupació dels espais i velocitat de pilota. I sí, intensitat, mentalitat i altres condiments. Però sobre una base recognoscible de futbol.
Cap Barça de la història ha fet coses importants i ha tingut èxits mínimament duradors sense el denominador comú de jugar bé a futbol. Esperem el punt d’inflexió, el clic, el reset de Xavi. La història a vegades comença un dia concret.