En la darrera jornada de primera divisió, abans de l’aturada per data FIFA, el Girona va visitar l’estadi de Vallecas i vaig tenir el plaer de veure el partit en primera persona i copsar dues realitats fefaents. La primera, que Míchel hi és un autèntic ídol i que l’afició del Rayo Vallecano identifica, cuida i tracta com es mereix una llegenda del seu club. Quan l’actual tècnic del Girona va trepitjar l’herba per anar a la seva posició, els Bucaneros van desplegar una pancarta que va fer emocionar el madrileny. Feia referència a la seva àvia, una persona molt important en la vida de Míchel, que emocionat va respondre als aplaudiments i va quedar de pedra quan la va poder llegir. “Míchel, el net de la María. Benvingut al barri”, complicat de travessar amb més contundència el cor d’un noi criat a Vallecas, que va defensar els colors de la franja com ningú a la gespa i també des de la banqueta.

Ja amb el partit en marxa, el segon fet que vaig poder constatar és que a mesura que avançava el matx i els gironins culminaven l’enèsima remuntada del curs (la cinquena, concretament); tothom va quedar rendit al rival, que cada vegada, això sí, deixa menys bocabadats els aficionats perquè ja fa moltes setmanes que juga com els àngels i amb una superioritat, en alguns casos, insultant. “Els surt tot”, “Aquests juguen a un altre futbol”, “No els atrapem, van a una altra velocitat”, són algunes de les lloances que vaig poder sentir des de la meva posició, a tocar de la graderia.