L’equip del poble
Una de les coses que em representen del Barça femení, sobretot un diumenge com el d’ahir, és el xandall de Jonathan Giráldez, que no se’l treu ni en les grans ocasions. Mentre que l’entrenador del Madrid va saltar al camp vestit d’Armani i amb un Rolex gegantí, el gallec continua exhibint la seva condició de millor entrenador del món, perquè ho és, amb un ego gairebé invisible. Si dissimuladament s’hagués assegut a una de les primeres files del Lluís Companys quan l’equip estava estomacant de valent el Madrid, pocs se n’haurien adonat.
Als catalans, per bé o per mal, ens agrada això de visualitzar aquests herois de la discreció, que podrien aparèixer en un episodi de les grans Teresines i deixar-les estabornides per la seva “normalitat” malgrat haver tocat les estrelles amb els seus propis dits.
Giráldez és només la punta de l’iceberg d’aquesta estranya i bella atracció que sentim tots pel Barça femení. Les dues millors jugadores del planeta que l’il·luminen i d’altres companyes que s’hi apropen en historial i qualitat no cobren les milionades indecents dels futbolistes de l’altre Barça, que sol fer més pena que glòria a Montjuïc. Tampoc condueixen els mateixos models de cotxes. Segurament preferirien contractes com els de Lewandowski però l’encant no seria el mateix.
Ser l’equip del poble té altres avantatges dels quals els homes que s’ho miren des del seu altar no gaudiran mai, que l’admiració vagi més enllà del seu talent monumental. El discurs en català d’Aitana a la gala de la Pilota d’Or i la seva lluita perquè la nostra llengua sigui reconeguda a Europa són fets que toquen la fibra sensible. També vam aplaudir la revolta d’algunes de les nostres capitanes contra la federació espanyola. Allò va costar el mundial a Mapi León i Patri Guijarro, que ahir van passar per sobre d’algunes de les internacionals del Madrid que van acabar essent titulars per la seva absència.
Els aficionats que celebren les jugades i animen sense descans no són els mateixos que sovint rondinen i maleeixen la junta perquè han de pujar a Montjuïc a veure l’equip dels homes. Molts, quan finalment han arribat al seu seient, es passen mig partit emprenyats perquè els jugadors d’ara no són com Messi, Iniesta o Xavi. En casos com ahir, en canvi, als catalans ens agrada presumir d’això que en diem “públic familiar”. Que la canalla entri al món del Barça a través d’aquest equip és una troballa d’allò més saludable i accessible econòmicament. A més, no hi ha en aquests partits els turistes que tant molesten als abonats i els seguidors del Madrid que es van barrejar entre els culers van gaudir amb les seves samarretes de l’experiència, malauradament des d’un altre punt de vista. No hi ha jugadors com Vinícius tampoc i s’agraeix l’absència de les escopinades com a exhibició de testosterona desmesurada que fan els jugadors.
La configuració de la plantilla no és casual. Hi ha, és clar, grans referents internacionals com aquesta meravella que és Hansen, però la majoria són professionals que toquen de peus a terra i que estan acompanyades per joveníssimes estrelles que, m’hi jugo un pèsol, són de les que deuen anar sobrades als seus instituts. Fitxar no només talent, sinó bones persones. Ho va intentar Rijkaard quan va veure que alguns elements, no cal dir noms, podien ser tòxics en aquells anys.
Fa quatre dies alguns van preveure l’apocalipsi en el vestidor perquè algunes jugadores havien decidit anar al mundial i d’altres no. Giráldez, l’esportista més normal del món i el que surt sempre amb xandall, ni s’ha immutat. Va començar la Champions amb una golejada d’intimidació al Benfica (6-0) i la primera rebregada al Madrid ha trigat quatre dies a arribar. Van ser cinc però podrien haver estat el doble, tot i que a DAZN fins al 3-0 encara veien el partit “igualat”.