Les competicions esportives entre estats són en si mateixes un anacronisme, la versió postmoderna i pacificada –se suposa– del circenses que acompanyava el panem –entreteniment i menjar– per exaltar la bandera i distreure el personal en èpoques de fosca misèria i drets inexistents. Cada convocatòria em fa pensar en el ius primae noctis, el medieval, feudal i esclavitzant dret de cuixa, quan l’amo es reservava el dret de jeure en la nit de noces amb qualsevol noia vassalla que es casés i, si per malaventura quedava embarassada, ja se’n faria càrrec el marit. Tals repugnants conductes m’han vingut al cap –salvant les distàncies, que afortunadament són moltes– a propòsit de la lesió de Gavi, però la llista de damnificats –esportistes i clubs– és inacabable.

És a dir, les federacions dels grans esports professionals continuen requisant els actius més valuosos dels clubs –els esportistes– en uns determinats períodes de cada temporada i, un cop fets servir per als seus interessos –aquí l’esport sempre serveix als interessos d’estat–, els retornen als seus legítims propietaris –disculpeu-me la mercantilització però així s’entén més bé–, a vegades en bon estat i a vegades no tant. És com si el flamant ministre d’Indústria Jordi Hereu expropiés la factoria Seat deu dies cada trimestre, produís cotxes per posar-los al mercat cobrant-los el govern –però si hi ha defectes, ja respondrà Seat– i quan tornés les claus de la fàbrica els robots de soldadura estiguessin avariats. Indefensable, però es veu que l’esport és diferent.

Els jugadors, sobretot els de futbol i bàsquet d’alt nivell, poden acabar disputant 80 partits en una temporada. Aquest abús i l’absència de períodes de recuperació lògics, ni el físic portentós de Gavi els resisteix. Afegim-hi negligències flagrants com haver de jugar partits intranscendents –el que va causar la lesió del blaugrana– perquè les federacions facturin i tenim el còctel letal de la lesió greu, gratuïta i tan absurda com prescindible era aquell partit.

És claríssim. Dels jugadors no se’n pot esperar cap posició de força. Ni hi ha prou lideratge a nivell europeu ni aquesta proposta triomfaria. Fins que els grans clubs d’Europa no es plantin i decideixin no cedir jugadors professionals a les seleccions durant la temporada de competició de clubs, no s’arreglarà res. Bé que ho fan els de l’NBA i no s’ensorra el món. FIFA i UEFA són monstres, però algun dia hauran d’assumir que mantenir un calendari raonable implica concentrar les competicions de seleccions en períodes més curts, i a l’estiu. No té la mateixa transcendència una lesió greu de genoll produïda al juliol que al novembre. A l’estiu hi ha temps d’anar al mercat per trobar un relleu i, a banda, el lesionat probablement arribarà a temps al tram decisiu de la temporada.

Però no tota la culpa d’un calendari aberrant és de la FIFA i la UEFA. Igualment il·lògiques són les lligues professionals hipertrofiades amb 20 equips. La implementació d’assegurances per indemnitzar els clubs en cas de lesió és una manera de rentar-se la consciència. Perquè pagant, sant Pere potser canta però no marca gols. És a dir, que si et tornen Haaland, Mbappé o Kane amb una baixa per vuit mesos, no és el mateix que si es fa mal el lateral –amb tots els respectes pels grans laterals que tenen el City, el PSG o el Bayern– i maleïda la gràcia que fa la indemnització quan de cop et desapareixen 30 gols...