Vuit dies abans que el secretari d’un jutjat no li lliurés a Palau la primera amenaça del Tribunal Constitucional si continuava trencant el motlle, el 130è president de la Generalitat de Catalunya explicava que em va conèixer un dia de 1982 corrent com un esperitat pel passadís dels baixos del carrer Figuerola on hi havia la redacció d’El Punt a la ciutat des d’on va començar a expandir-se.

Recorda que tot just començava, com un servidor, que és gairebé el temps d’un embaràs més gran que no pas ell, la carrera de filologia al Col·legi Universitari de Girona, on m’anava un curs enrere, i, els dic jo, teníem el periodisme com una derivada de la passió lingüística.

Ves, però, que aleshores, més que no un festeig, no fos sinó un matrimoni de conveniència –si més no en el meu cas–. A pesar de la precarietat econòmica d’un diari que en els 3 anys que feia que era al carrer ja havia passat, pel cap baix, per dues crisis greus de subsistència, les rampoines monetàries del salari dels joves permetien algun àpat calent a la setmana i poca altra cosa. Algun dia els explicaré com adquirir coneixement sense aigua ni llum en un carrer tan significatiu com el de les Ballesteries i no perdre-hi la salut, la voluntat o la vista.

I deia que aquell dia s’havia desplaçat tot ple d’il·lusió des del poble, on feia de corresponsal, per trobar-se a la seu del diari amb qui escrivia les cròniques del partit de futbol de l’Amer, de què informava per telèfon.

Vendre diaris és difícil. Si els ploraners d’avui clamen al cel per les dificultats de treure rendiment de les notícies digitalitzades a dojo amb soroll i llumenetes i abandonen en el cementiri de la història la significació de les paraules al paper, els qui fa més de 40 anys ja se’n lamentaven van tenir la gosadia de donar suport a l’aparició, els dimarts, d’un suplement de 16 pàgines amb tota la informació esportiva del cap de setmana de les comarques gironines (els dilluns només podia vendre’s la Hoja del Lunes, de l’Associació de la Premsa de Barcelona).

Sota la direcció de l’últim premi Mosca a la trajectòria periodística i de l’actual president del Gremi d’Editors de Catalunya, aquell suplement d’Esports fent llistes dels jugadors de totes les categories i disciplines assegurava uns quants lectors que, pel fetitxisme del nom en lletra impresa, passaven per la caixa del quiosc i afavorien les subscripcions que s’anhelaven.

Els diumenges a la tarda, doncs, qui això els relata tenia la feina de trucar a cada poble de l’equip de segona regional que jugava a casa i prendre nota de les alineacions, el resultat i les anècdotes del partit explicades pel corresponsal i redactar-ne la crònica.

40 anys després, a Estrasburg, just el dia que el món contempla, a les graderies de l’hemicicle del Parlament d’Europa de sota els peus de la terrassa solellada on mantenim un cafè ben conversat, l’esquerda de la plaça de braus espanyola a propòsit del debat sobre la llei d’amnistia del Procés, el President em mostra que la transmissió de la història va ser per ell més forta que no pas l’estudi filològic i que va ser aquesta il·lusió allò que aquell dia el va fer entrar a la redacció del diari i demanar per la meva persona.

I m’explica que la recepcionista, assenyalant-me, li va dir que un servidor era aquell eixelebrat que venia corrent amb la tirallonga de notícies del paper del teletip embolcallada com una toga i cridant amb el braç alçat que era l’emperador del món o el Déu de l’univers, no ho recordem prou bé, però que, pel que fa al cas dels motlles, és la mateixa cosa.