L’últim diagnòstic de la desorientació del Barça, amplificada mediàticament aquests quinze dies d’aturada, era l’absència de De Jong. Quan en tots els presents (incloent-hi alguns recuperats de les respectives lesions) no s’albiraven solucions immediates, les anàlisis atribuïen a l’absència de l’últim migcampista titular la falta d’equilibri, de personalitat, de sentit en el joc i en els resultats del Barça.

Pel que vam veure ahir, Xavi també va comprar aquesta diagnosi. Va posar de titular De Jong, acabat de recuperar, i el va convertir en el centre de les operacions. No en el centre de gravetat, sinó en el punt de referència perquè totes les pilotes passessin per ell, fos on fos. Ja sigui darrere d’Oriol Romeu, al seu costat, més endavant o més decantat.

L’equip de Xavi va començar el partit amb aquesta lliçó apresa. I ho va fer demostrant que havia de jugar amb intensitat i que la pilota s’havia de moure amb rapidesa. I ja se sap que la pilota es mou amb rapidesa quan els jugadors se la passen al primer toc o com a màxim a dos tocs. Ahir ho vam veure una estona i semblava que el punt de partida era millor que en els últims partits.

Al cap de poca estona, però, ja es va començar a veure que això estava servint perquè el Barça donés més bona imatge (venint d’on es venia costava poc) però no per inquietar gaire el Rayo Vallecano. L’equip madrileny en feia prou mantenint el seu ordre tàctic i amb l’omnipresència d’Unai López (sense marcar el gol també hauria estat el gran governador i decididor del partit) per evidenciar la insuficiència del Barça per portar el partit on l’hauria volgut.

De Jong va governar el joc del Barça, però el Barça no va governar el partit. Si més no en la mesura de poder guanyar-lo a conseqüència d’això. Per lògica governativa.

La pregunta, doncs, deu ser aquesta: per què el Barça no es va imposar i va fer més gols que el rival? Xavi va dir després del partit que era per una qüestió de mentalitat. Que la mentalitat de l’equip en la primera part no havia estat d’anar a decidir el partit. I en canvi en la segona li va semblar que sí.

Jo no el puc contradir. Ell ha estat el gran jugador que ha estat en situacions de màxima competitivitat i segur que veu millor que ningú aquestes coses. Però sí que puc dir coses que sí que em sembla veure. Coses més de disposició tàctica i algunes de qualitat individual que no sumen. Comencem per aquestes: tantes imprecisions en les passades o en els controls de pilota no poden ser només atribuïbles a aspectes tàctics, que també. Ho veiem en jugadors contrastadíssims com ara Lewandowski o en casos com el de Ferran, a qui se li ha donat molt marge amb l’excusa de la confiança. Hi ha coses bones, també. Com ara que Christensen i Iñigo van fer un partit impecable, i això en un equip en què hi ha Araujo i Kounde és una notícia magnífica. Però si fallen les primeres opcions en les altres posicions... I acabem amb la qüestió tàctica, en què ja he insistit molts cops. Esglaonar el mig del camp en sembla l’origen del mal de fons de l’equip. Què vull dir? Ahir ho vam (tornar a) veure: De Jong més enrere que Romeu, i Pedri més endavant que Romeu, i Ferran indetectable ves a saber on. Deixeu-me dir-ho exageradament: posar els migcampistes en filera no és el mateix que posar-los de costat. Que és com dir que separar les línies no és el mateix que ajuntar-les.

Fora que considerem que un empat a Vallecas és un resultat acceptable, el Barça continua lluny d’on hauria de ser. D’ell mateix i dels rivals. En termes històrics, que et superi el Real Madrid a la classificació es pot entendre. Però és que qui està marcant el ritme a la classificació i qui és el referent en el joc és el Girona, amb tot el mereixement. I això, si es llegeix en clau blaugrana, envia un reflex, una reflexió, que en termes futbolístics (no només de mentalitat) hi ha molt marge de millora.