Alguns driblàvem les classes més avorrides anant al bar, que tenia els seus rituals i els seus jocs: futbolí, dards i billar. Tardes llargues sense mòbils i amb fum. Ara que els dies són més curts i a fora fa més fred també ve de gust estar a dins.

A la majoria de bars amb billar del nostre país hi ha el de bola 8 o billar americà. Taula petita amb 6 forats, una bola blanca i quinze de colors, 7 ratllades, 7 llises i l’última, la negra. Però el billar professional sol ser el de tres bandes o l’snooker.

A Catalunya hi ha tradició de billar a tres bandes, el que la taula no té forats i només es juga amb tres boles. Però a la televisió aquest billar no hi apareix. Des de fa forces anys no compartim la tarda del dia de Nadal amb el mestre Parera ni el colomenc Dani Sánchez, campió del món en diverses ocasions. No sabem per què TV3 va deixar d’emetre el programa Nadal a tres bandes, on un dia a l’any podíem veure els virtuosos del tac fent possible l’impossible, amb efectes, retrocessos i un humor antic.

El que avui podem veure –a la televisió de pagament i als bars que tot i tenir pantalles tenen la delicadesa de no posar-hi les notícies– és l’snooker, on la taula és 4 vegades més gran que al billar americà, hi ha 6 troneres –forats–, quinze boles vermelles i 6 més de diferents colors. És la modalitat que regna al món anglosaxó. I també s’emet a la resta de països perquè arrossega un volum d’apostes ingent. A Anglaterra, Escòcia i Irlanda el pis de sobre de molts bars està reservat a la taula immensa de l’snooker.

Totes les modalitats del billar comparteixen el tapet verd i fi, les boles polides i brillants, els tacs i un àbac per comptar. Són matemàtica de l’espai. Distància, efecte i angle. Geometria en moviment. Possibilitats inacabables en un tapet rectangular.

Mirar billar pot ser avorriment infinit o embadaliment sedant. La nostra societat conspira contra l’avorriment, la lentitud i la paciència. A la mínima agafem el mòbil per mirar qualsevol ximpleria que ens distregui, i a fe que ho aconseguim. Cal tenir la ment ocupada i la mirada fixa. Ràpid, ràpid, una notícia després de l’altra. Un vídeo després de l’altre. Tots curts, com més curts millor.

El billar no encaixa en aquest esquema. És un dels poc esports on no se sap quan durarà la partida abans que comenci. Com el tennis o el voleibol, però elevat a la màxima potència: pot durar hores... o dies. Tot depèn de la inspiració dels jugadors, de la solidesa de les defenses, de les ratxes d’atac. D’elements que, per sort, no es poden explicar només amb números. Per això ens agraden tant els esports, perquè hi ha una part que connecta amb el misteri de la natura humana. No ho podem explicar tot. Com en un partit de futbol o una cursa ciclista, de vegades es fa possible l’impossible. I altres vegades es falla quan semblava que es tenia tot a favor.

Veure o jugar a billar és una esmena al temps de presses que ens ha tocat viure. Quan un juga, l’altre seu. No mires el mòbil, no hi pots dir la teva, no pots fer res. No és el teu torn. T’has d’asseure i esperar l’error del rival. Pots maleir la teva mala sort. Pots jurar-te que no et tornarà a passar, que no t’havies d’arriscar, que havies de jugar fàcil i no provar invents amb poques probabilitats d’èxit. Sigui com sigui, ara només pots seure, callar i esperar. Com a la vida, on de vegades el millor és no fer res.