Sincerament, m’havia oblidat de Terry Venables o, en tot cas, no el recordava, com passa amb persones conegudes que, de cop, es fan presents amb la seva mort. No sempre: la memòria involuntària fa que revinguin amb un gest, unes paraules, un espai. El cas és que, en saber de la mort de Venables, sobretot he recordat dos espais que fa temps que només habito en la memòria.

Un és el pis on, quan estudiàvem a Barcelona, vivien unes amigues. Hi vaig escoltar per la ràdio (sí, “Urruti, t’estimo”) el partit a Valladolid en què el Barça va guanyar liga 84/85. Jo tenia vint-i-dos anys, només havia festejat abans una altra lliga (feia onze anys, quan havia arribat Cruyff) i és així que, amb la meva amiga Roser, vam saltar d’alegria per la casa. A l’altre espai, també hi havia la Roser, a més de la Margarita, una altra barcelonista del meu poble: un bar del carrer Aragó fent cantonada amb la plaça Letamendi, el Sant Bernat, on vam veure a la tele un dels partits més tristos de la nostra vida. Sí, aquell en què, després de jugar tristament 120 minuts d’una final de la copa d’Europa, els futbolistes del Barça van fallar quatre penals.

Després vaig recordar la simpatia de Venables i que en el Barça que entrenava tant hi havia jugadors de batalla (Migueli, Alexanco, Calderer, Clos) com l’elegant Schuster, a més de ballarins com Carrasco, Rojo i a vegades Marcos Alonso. I que també hi van tenir lloc l’escocès Archibald i l’anglès Lineker. Ai, quasi m’oblidava del Pichi Alonso. Fa tant de temps: com si fos d’una altra vida.