Les dues eliminacions consecutives en la fase de grups de la Champions mostraven la pèrdua d’estatus continental del Barça, i superar el mur era un objectiu ineludible aquesta temporada. Per a Xavi, per a l’equip i per a tot el club, no només per l’impacte econòmic –té marcat en els pressupostos arribar als quarts de final–, sinó també per marca, imatge, reputació. El context amb què arribava l’equip al partit contra el Porto, després d’oferir versions molt pobres, augmentava el grau de pressió i responsabilitat. No va començar bé l’equip, tenallat a l’hora de treure la pilota, i el 0-1 feia reviure fantasmes. Però Cancelo va empatar de seguida amb una gran acció de talent i, ja en la segona part, va connectar amb João Félix per concretar la remuntada. Va ser en la segona part que els blaugrana, alliberats, van fer un pas endavant molt necessari.

És precipitat aventurar-se a pronosticar si l’equip ha trobat el rumb i Xavi, l’alineació i l’estructura per progressar amb fiabilitat; si, en definitiva, el partit, que va tenir fases d’inestabilitat sobretot en fase defensiva, marcarà un punt d’inflexió. Els blaugrana tindran exàmens exigents, com els que li arribaran al Lluís Companys contra l’Atlético i el Girona, però com a mínim els podran afrontar amb la feina feta a la Champions, classificats per als vuitens i com a primer de grup si no hi ha un daltabaix majúscul. El Barça tornarà a sentir l’himne de la Champions a partir del febrer, un objectiu que és de mínims però que s’havia resistit dos anys seguits, els de la penitència de jugar l’Europa League. S’allibera Xavi, s’allibera l’equip i s’allibera el club.