L’analogia de la truita de patates podria ser, també, la protagonista de l’article d’avui. Dos, tres o quatre ous que es converteixen en una matèria homogènia, en la qual s’afegeixen altres ingredients com patates i (o no) cebes (meló que no obriré), que en paral·lel s’han cuinat (entrenat?) i passen a formar part d’un conjunt (equip?). Però, tot i que podria funcionar, la truita de patates passarà a segon pla.

Una evidència: qualsevol equip està format per persones diferents. En esport d’elit, aquesta lògica s’accentua. Es busquen, amb les condicions de cada club, les peces més adequades per formar el millor conjunt i això comporta, en la majoria d’ocasions, fitxar gent d’arreu del món. Una pivot que marqui diferències amb el seu físic, una alera especialista en el tir de tres... com a exemples clàssics.

Fins aquí, una radiografia bàsica.

Quan entrenava l’Uni Girona vam incorporar jugadores nord-americanes, croates, sèrbies, senegaleses..., amb un gruix important de gent de la casa, catalanes, perquè hi hagués intrínsecament l’esperit propi de club i de país. En aquests anys que vaig tenir l’oportunitat d’estar al capdavant de la banqueta, vaig conèixer moltes cultures diferents. Gent de tot el món que venien a Girona a jugar i a viure, descobrint, també, la nostra cultura, però que ens permetien, alhora, obtenir petites pinzellades de les singularitats d’aquests altres indrets. Una cohesió social, que ens donava l’oportunitat d’obrir la mirada i conèixer noves realitats. Una jugadora, per exemple, ens explicava què era viure enmig d’una guerra. I, amb totes aquestes peces, com si fos un trencaclosques, treballàvem per convertir-nos en un únic bloc, en un equip. Amb objectius comuns i amb una manera de fer conjunta, amb valors propis i de club.

I la truita de patates. El plat per dinar o sopar, o fins i tot esmorzar, d’un dia qualsevol. Aquesta delícia quotidiana també a l’esport d’elit. I una “batalleta” més. Les entrenadores i els entrenadors, conjuntament amb el personal tècnic, som també gestores i gestors de grup. Com motivem persones tan diferents? Com podem redreçar males dinàmiques? En el meu cas, amb una jugadora, l’excusa va ser una truita de patates. Enamorada d’aquest plat, li’n cuinava una si aconseguia més de deu rebots en un matx. Aquesta va ser la tecla. Sota un bloqueig de motivació o personal, una estratègia quotidiana.

Moltes vegades veiem l’esport d’elit lluny, molt lluny. Gent que surt a les televisions, que ens sorprenen i que admirem per com practiquen la disciplina que ens enamora. Però, com hem repetit en moltíssimes ocasions des d’Esportcat, l’esport és circular. Els problemes que sorgeixen són, en un gran gruix, similars als que podem tenir en el nostre equip de barri o d’escola. Els al·licients i les preocupacions tenen punts comuns, és l’esport circular que tant esmentem. I, per tant, les solucions tampoc són tan llunyanes.

L’esport és viu i molt present en el nostre dia a dia. Busquem com aconseguir una millor salut, com millorar en la cohesió social, entre tants coms diferents. I, potser, en moltes ocasions, aquesta eina que cerquem ja la tenim. Tant que ens crema. La tecla és, com en el seu dia per mi va ser la truita de patates, l’esport.

Perquè, com en el nostre cas vam viure amb l’Uni Girona, fer esport ens dota d’uns valors propis. Ens permet conèixer i descobrir la gent que ens envolta. Empatitzem amb qui tenim al costat i vivim conjuntament. I molts, molts més exemples.

Fem-nos valer d’aquest tresor que tenim: l’esport. I és que més esport és més... tot.