Montjuïc
Si alguna cosa li agrada a la parròquia del Barça és debatre, i si és per polemitzar, millor que millor. Allò que Cruyff va descriure tan magistralment com “l’entorn”, és únic i genuí a l’hora de gastar tones i tones de saliva per embrancar-se en soliloquis sobre si jugar amb un doble pivot suposa una renúncia a ves a saber quin ideari; si les obres del Camp Nou van regular o fatal, o fins a quin punt el disseny de la nova samarreta és un espant. Avui dia, però, la discussió és Montjuïc, i més concretament les magres xifres d’assistència als últims partits. És una controvèrsia que, coneixent-nos com ja ens coneixem tots, només era qüestió de temps que esclatés, i els 34.568 aficionats que es van aplegar al Lluís Companys per a un partit de primeríssim nivell com va ser el darrer Barça-Atlético, han estat un combustible valuós per fer-la esclatar.
Doncs bé, ja que volem debat, som-hi, però entomem-lo fins a les últimes conseqüències, circumstància que el que implica, d’entrada, és que l’aficionat del Barça es posi davant del mirall i faci una mica d’examen de consciència sobre què representa la condició d’abonat. Perquè anar al futbol és un acte de militància activa. Naturalment com a esport t’ha d’agradar i el pots disfrutar com un espectacle que s’escenifica en viu, només faltaria, però l’exercici de pagar un carnet i peregrinar regularment al camp és alguna cosa més que anar al cinema o al ballet: és un acte litúrgic que porta implícita l’adhesió emocional a una institució i, després, el grau de fanatisme que cadascú professi ja és una cosa seva i només seva. Dit tot això, des d’aquest entorn que sobrevola el Barça com aquella mosca collonera que no es cansa mai de ser-ho, s’ha volgut enfocar el trasllat –recordem que temporal– a Montjuïc exclusivament en termes de comoditat, i no com un pas necessari de club per créixer, que és el que és. I, així, tot aquest relat afectiu l’hem perdut pel camí per parlar, només, de quina llauna que representa agafar unes escales mecàniques per pujar allà dalt, i més ara que s’acosta l’hivern i hi farà un fred que pela i, a sobre, per veure com juguen últimament. De fet, sentint o llegint segons qui, sembla que anar al Lluís Companys s’hagi convertit en un exercici comparable a fer una penitència per l’Everest, quan, la veritat, és que l’únic que s’hi troba a faltar és algun lloc on poder fer una cervesa abans del matx, que tampoc és demanar la lluna. La resta és més que digerible.
Arribats fins aquest punt, i fent bona aquella teoria que tota adversitat es pot convertir en una oportunitat, el Barça també pot destacar el valor que com a entitat tingui més de 34.000 aficionats –que seran molts o pocs, depèn de com es vulgui veure– que no s’estan per orgues i tenen bastant més clar que segons qui de què va aquesta pel·lícula. Perquè això va de fidelitat, i de saber que una de les gràcies del futbol és que no és un exercici mecànic i robotitzat, i que un dia et toca sulfurar-te després de menjar-te un partit que és dur com una sola de sabata i, quinze dies després, només posant Cancelo a l’esquerra t’adones de quin tipus de jugador és João Félix i quina immensa alegria dona veure’l marcar davant del posat restret del Cholo Simeone. Beneïts, doncs, tots i cadascun d’aquests 34.568 i Bon Nadal als milers restants que, algun dia, van decidir dimitir en nom de la tranquil·litat del sofà de casa.