Gairebé paret per paret del darrere del capçal del llit de París on dormim, i sobre el mateix carrer de l’antiga seu de la seca francesa, l’actual Casa de la Moneda que ens hauria de controlar els falsos euros d’Europa, hi havia hagut l’habitació de l’Hôtel Britànic des d’on, a les 11 de la nit del 21 de març de 1792, Madame Roland, desvetllada pels trucs a la porta de Charles François du Périer du Mouriez, va acompanyar el seu marit, Jean-Marie Roland de la Platière, al saló on aquell seu company, ministre d’Afers Exteriors i aleshores encara també jacobí, li anunciava entusiasmat que el rei l’acabava de nomenar ministre de l’Interior d’aquella primera etapa de la Revolució Francesa, coneguda com la de la Monarquia Constitucional, prèvia a la que coneixem com el Regnat del Terror, que va decapitar-la.

Aquests dies, París també viu sota l’amenaça terrorista. En fa vuit que, a una passejada d’aquí, al pont de Bir-Hakeim, un turista alemany amb passaport filipí va ser apunyalat per un francès de Neuilly-sur-Seine, a tocar de París, de pares iranians, al crit d’Allah akbar, com recalquen les cròniques; les mateixes que recorden que tot França està sota l’alerta màxima, la d’Urgence attentat, del pla Vigipirate, la legislació més alta de la lluita antiterrorista, que faculta la dispersió de soldats i policies als indrets més delicats de la seguretat estatal o susceptibles de fer mal a la ciutadania; i en els mateixos mitjans on el dia abans Thomas Bach, president del COI, es mostrava satisfet de com anaven les obres de la immensa inversió immobiliària al Gran París on del 26 de juliol a l’11 d’agost 14.500 esportistes i altres membres del circ olímpic residiran per oferir al món el millor espectacle possible durant els jocs de la XXXIII Olimpíada.

La zona on les armilles fluorescents gruen amunt i avall per complir els terminis, i que també és a una passejada d’on som, és a la frontera entre els suburbis de Saint-Denis, Saint-Ouen-Sur-Seine i Île-Saint-Denis, on entre el 1995 i el 1998 ja es va construir el colossal Estade de France, tant per acollir els grans esdeveniments esportius nacionals com per utilitzar la remodelació urbanística per requalificar uns barris on encara avui Victor Hugo podria fer córrer una escena de Les Misérables. Solideo, l’empresa immobiliària que se n’encarrega, calcula que en traurà 2.300 pisos, el 25% dels quals, d’uns 65 m², posarà al mercat a un preu d’entre 400.000 i 500.000 euros. L’espai, projectat per l’imperi de l’arquitecte Dominique Perrault, responsable tant de la remodelació del teatre Mariinsky al Sant Petersburg dels darrers anys del domini públic de la màfia russa, com del nou edifici de la seu de la Biblioteca Nacional de França, dedicada al darrer portaestendard de la grandeur, el president François Mitterrand, es presenta, a les maquetes, bucòlic, verdós, amb un pontet sobre el riu per passar-hi amb un gosset a la bicicleta i ja es veu a hores d’ara envoltat per un mur de seguretat que deixa el terror de la fi de l’Ancien Régime a l’altra banda d’aquesta nova fortalesa contemporània.

Com que en els mateixos dies la premsa informa que el jutge García-Castellón de l’Audiencia Nacional espanyola demana que França localitzi els familiars del francès mort d’un infart a l’aeroport del Prat per tal de poder acusar de terroristes els convocants de les protestes d’aquells dies, hom es demana si algú no hauria d’explicar a tota aquesta mena d’arquitectes de la justícia moderna com van perdre el cap els seus predecessors en el joc de fer-nos passar bou per bèstia grossa.