Els pares gironins tenim un problema
Els pares gironins tenim un problema seriós perquè els fills ja no ens creuen. No parem de repetir-los la cantarella d’un realisme prudent que no apareix a la ciutat. L’any passat ja ens va deixar en evidència, però aquest any el Girona destrossa la nostra autoritat paternal d’igual manera que aniquila rivals.
Com tot pare sensat, ens toca explicar als fills que la vida no és un camí de roses i que de Messi (perdó, Stuani) només n’hi ha un i és millor que pensin com es guanyaran les garrofes mentre nosaltres ens jubilarem humilment. Al final de cada partit repetim exultants la nostra sonsònia: xalem ara perquè no passa cada any viure en estat de joia futbolística permanent. Això és històric i un dia s’acabarà. Els fills, però, que ja ni recorden els drames de Lugo ni dels play-offs, ens miren com si ens haguéssim begut l’enteniment perquè Montilivi és una festa sense fi. Si ja érem feliços l’any passat, aquesta temporada és tan estratosfèrica que a aquest ritme el tió ens cagarà la permanència matemàtica. Amb llicència per somniar amb Europa, els fills han deixat de creure’s les nostres proclames benintencionades que la vida és dura. Així, no ens queda més remei que rendir-nos a l’evidència i deixar fluir l’instant esportivament meravellós que viu la ciutat. Com a bons pares, també ens toca fer volar coloms de tant en tant, perquè la vida a voltes ens regala moments màgics que no podem deixar escapar per viure’ls intensament.