El parany d’un discurs caduc
Un nou Spotify Camp Nou en construcció i un Barça en construcció. La primera afirmació és una veritat absoluta amb un preu màxim garantit de 900 milions d’euros i una data final d’entrega d’obra també definida: l’estiu del 2026. La segona afirmació genera més debat i controvèrsia entre la parròquia. Amb el famós 2-8 de Lisboa del 14 d’agost del 2020 el club va tocar fons. Tothom té clara la data de la defunció. Però des d’aquella caiguda a l’infern ja han passat tres anys i moltes coses: els adeus de Messi, Piqué, Busquets i Alba, el projecte fallit de Koeman, dos anys de penúries competint a l’Europa League, el cas Negreira... i també els dos primers títols de l’era Xavi. La supercopa i la lliga de la temporada passada van ser un èxit enorme després d’una llarga travessia pel desert. Per això sorprèn que ara Xavi recuperi el discurs d’un Barça en fase de construcció. Un equip que ha guanyat la lliga mereix un discurs diferent. Mereix un discurs més autocrític i més ambiciós. La reconstrucció de l’equip sona a pantalla superada i ara recuperar aquest discurs des de dins el vestidor no fa cap bé. Xavi s’equivoca. És el seu tercer any al capdavant de l’equip i no pot viure en una eterna espiral de reconstrucció. Que aquest equip té un abismal marge de millora ho veu tothom, Xavi el primer, però en la vida els matisos són importants i seria més apropiat parlar d’evolució. Vens de guanyar una lliga i l’escut de la reconstrucció ja no és vàlid. Més autocrítica, més futbol, més bufandes i el casc d’obra guardat a casa.