Paciència, Xavi, paciència
Més que no pas enfadats, estem molestos, perquè no fa pas la impressió que facin vaga, quan salten al camp, però sí que hi saltin espessos; com si el partit hagués de començar al cap d’uns quants minuts del xiulet inicial de l’àrbitre i tot el joc hagués d’anar al seu ritme de desvetllar-se. Això fa que vagin de nord, com l’adolescència obtusa que surt de casa per anar a l’institut perquè toca.
Parlem del Barça, és clar, dels jugadors del primer equip del Futbol Club Barcelona i de l’enfrontament de dimecres passat, l’últim de la fase de grups de la Champions League d’aquesta temporada, que van perdre per 3 a 2 contra l’Anvers, l’únic de tots 32 equips que no havia guanyat cap partit ni per carambola.
Fa dies que no ho fan bé, que al camp veiem com els vicis dels darrers anys no acaben d’extirpar-se; com els acudits d’en Jaimito a les escoles, que, o bé estan incrustats a les pedres dels patis, o bé les famílies, si encara els transmeten, haurien de plantejar-se per què existeixen.
En el futbol modern, que ataca a onades, amb desplegaments ràpids com un vano des del centre o, des de les vores, com un paraigua a l’inrevés, la rereguarda no s’entén com una muralla, sinó com la darrera línia de pressió, com l’èmbol d’una injecció o el pistó d’una comporta. I en aquest moviment d’acordió o de molla –si volen una altra imatge– la velocitat i la precisió –que qualsevol atleta pot assimilar, si s’hi entrena– demanen estar al cas i molta disciplina –i, aquí, ai las, com que hi governa la intel·ligència, potser hi ha la mare dels ous del que els passa, a aquests joves.
Demana estar al cas de quan i com convé retreure’s i de com i de cap a on cal avançar-se per rebre l’ariet de la jugada, i ja s’entén que hi cal el pensament de no pas un savi migcampista que maregi la pilota, sinó la intel·ligència alegre i col·lectiva; i la imatge més clara que se m’acut, i ja em perdonaran la malaptesa de l’argot tècnic esportiu, és la del rompent de les grans onades.
El dubte rau aquí i aquí rau el que ens molesta.
Perquè, mirem-nos-ho bé, els tòpics no ens serveixen.
És un equip vell? Comptem-ho. De la llista dels 27 jugadors, entre convocats i lesionats de l’altre dia i que configuren el planter que juga, n’hi havia 11 de 16 a 20 anys; 9 que no arriben als 30, i 7 que els passen de no gaire.
Són un grapat de futbolistes de fora que no entenen a què juguen? Més de la meitat provenen de La Masia.
No hi ha ningú que pensi? Tan sols amb Gündogan, De Jong, Gavi o Pedri ja n’hi hauria d’haver prou per esvair els dubtes.
Cap que dribli? Raphinha, Cancelo, Balde, Yamal, João Félix, Fermín... Cap rematador? Lewandowski, Guiu... Mals defenses Araujo, Iñigo Martínez, Kounde, Christensen, Marcos Alonso? Baden els porters? De debò que Ter Steegen o Iñaki Peña semblen a la lluna?
Però hi ha errors, imprecisions, tendència a recórrer al mallat estèril, a aguantar massa la pilota als peus, a no llançar-la a l’espai o a la llarga... Sí, n’hi ha molts, massa, que són exasperants i fan saltar de la butaca i ens fan perdre el món de vista.
Són errors d’un equip que no és i que no acaba de formar-se, d’acord, però té prou elements per deixar que l’escudella bulli. I sí, hi ha a qui l’equip se li ha fet gros, a qui la responsabilitat pesa, a qui les expectatives no responen als resultats; coi, ja tenim finestres de fitxatges per negociar la caixa i suplir amb més braç que no pas màniga les baixes. En això, segur que tothom hi està d’acord (menys, és clar, els quintacolumnistes de tribuna, premsa i llotja i l’entorn maliciós comissionista que no veu més enllà del nas i del seu negoci i per això remena l’olla de la compravenda).
Al capdavall, doncs, allò que ens molesta, que ens emprenya però que encara no fa que ens enfadem, és que havent-hi el que hi ha el conjunt no acabi de rutllar, que sembli que s’espanti.
Els uns potser perquè s’acaben, els altres perquè comencen, el cas és que hem passat de la sensació que el més calent és a l’aigüera a la sensació que, com a conjunt, salta al camp amb més por que no pas ganes. Una mica com aquell qui espera que sigui el capità qui tregui les castanyes del foc o el solista qui, amb un do de pit, ofegui el grup que desafina.