“Creiem que fóra una prova de gran patriotisme procurar l’organització d’un equip de la nostra nació que anés a prendre part” en els Jocs Olímpics d’Estocolm. La proposta anterior, que va aparèixer al diari La Veu de Catalunya el 26 de setembre del 1911, va fer-la Josep Elias i Juncosa (àlies Corredisses), un dels pioners de l’esport català. Es tractava d’un article en què es feia difusió de la propera cita olímpica; i, a més a més d’explicar amb detall el calendari i les principals competicions, a la part final es plantejava la necessitat de participar-hi, tot remarcant: “Hem vist en diferents ocasions que estem ben bé en condicions de poder alternar amb tothom.” Es tractava de la cinquena cita olímpica; i, fins aleshores, no hi havia participat cap delegació catalana o espanyola.

L’optimisme d’Elias no era compartit pel representant del Comitè Olímpic Internacional (el COI) a Espanya, el marquès de Villamejor. Gonzalo de Figueroa creia que l’esport espanyol era un fenomen d’importació recent; i no estava preparat per competir amb altres delegacions internacionals. A banda d’això, el Comitè Olímpic Espanyol, que s’havia constituït sobre el paper a finals del 1912, no acabava de funcionar. De fet, encara avui hi ha una certa confusió sobre la data de constitució; en bona part deguda a la inoperància que va tenir aquest organisme en els seus orígens. El COE era com un fantasma: no se sabien els seus membres (més enllà del president i el secretari) ni tampoc cap activitat. Aquest buit contrastava amb l’empenta de l’esport i el nacionalisme català, que es van convertir en el terreny adobat per al naixement d’un sentiment olímpic a casa nostra.

La presència, ja fos catalana o espanyola, no es va concretar en els Jocs d’Estocolm. Però a partir del 1913 tot es va accelerar. A banda del mateix Elias, van tenir un paper molt actiu els periodistes aplegats al Sindicat de Periodistes Esportius, una entitat constituïda el 1911. Des dels periòdics Mundo Deportivo, Stadium i La Veu de Catalunya, es va proposar la creació d’un comitè olímpic català de cara als Jocs de Berlín de 1916. El tret de sortida, però, va ser una conferència del mateix Elias el 18 d’octubre de 1913 en què es denunciava la passivitat del delegat del COI, el marquès de Villamejor; i es proposava, entre d’altres coses, la creació d’una mena de subcomitè olímpic a Catalunya. La conferència va tenir una àmplia difusió a la premsa i alguns periodistes es van pronunciar públicament a favor de la proposta d’Elias Juncosa.

A partir d’aleshores es van organitzar algunes trobades per constituir el comitè olímpic de Catalunya. També es van organitzar algunes competicions, un pas previ per aconseguir “una notable col·lecció d’atletes”. Les reivindicacions coincidien amb un moment de descentralització administrativa a Espanya, amb l’aprovació del decret que autoritzava les diputacions a mancomunar-se; i, a escala internacional, amb un debat sobre la participació de les nacionalitats en les cites olímpiques.

L’empenta de l’olimpisme català va rebre, ben aviat, un sonor cop de porta. La correspondència que es conserva a l’arxiu del Comitè Olímpic Internacional en dona testimoni. En una carta enviada el 18 de desembre del 1913 per Josep Elias a Pierre de Coubertin, el primer donava compte que el marquès de Villamejor havia autoritzat la formació d’un “comitè regional olímpic”; i fins i tot li avançava els noms de dues persones que podien presidir-lo, el marquès d’Alella o el d’Alfarràs. Elias, ben engrescat amb la idea, demanava instruccions per fer efectiu el nou comitè i un esborrany d’estatuts. Però, pocs dies després, el president del COI va contestar-lo amb una carta en què, si bé reconeixia que “la fundació del comitè regional seria molt eficaç”, també recordava la necessitat “d’actuar en harmonia amb el comitè espanyol, ja que el COI no pot reconèixer més que un sol comitè per país”.

Alguns dies, el marquès de Villamejor es dirigia al baró de Coubertin, amb qui es cartejava de forma regular, per fer-lo coneixedor de “l’agitació promoguda a Barcelona pel senyor Elias Juncosa”. El representant espanyol del COI es mostrava contundent: “És sempre la mateixa història. Volen considerar-se independents sense voler entendre que el seu dret a existir és el de ser espanyols.” El marquès també es despatxava a gust contra allò que qualificava com “activitats secessionistes olímpiques a Catalunya”. Tot i això, en la mateixa carta expressava la seva satisfacció: “Els considero ara convençuts d’estar obligats a sotmetre’s al comitè espanyol.” Estiguessin o no convençuts, era la primera vegada que es frustrava la presència de l’esport català en uns Jocs Olímpics amb una veu pròpia. Però, com ens podem imaginar, no seria la darrera.